Adoració d'un peu
ens sentim perduts. No
és un simple temor
Fa sis anys, quan Lionel Messi encara no havia guanyat cap Pilota d'Or i el Barça tot just encetava l'etapa de Guardiola, durant la qual el jugador argentí va arribar a ser reconegut com a millor futbolista del món, La Banda del Tigre Ariel va començar a interpretar una cúmbia amb aquesta tornada: “El pie de oro llegó // ¡Dale, Lionel! // Está esperando la gambeta otra vez// ¡Dale, Lionel! // Queremos ver la magia que traes en tus pies // Dale, Lionel.” Sí, en sentit evidentment metafòric, havia arribat un peu d'or (suposem que l'esquerre de Messi) que els barcelonistes (els argentins i tothom que apreciï el futbol) celebrem i admirem. Aquest peu fins i tot té una reproducció literalment d'or que pesa 25 kg i que, a partir d'un motllo fet del peu certament esquerre de Messi, va ser realitzada per la cadena de joies japonesa Ginza Tanaka i presentada a Tòquio fa un parell d'anys. Quin fetitxisme!
El cas és que el peu és una part del cos que convida especialment al fetitxisme eròtic. No voldria ser irreverent, i menys en aquests dies de Setmana Santa, però hi ha també un fetitxisme amb els peus de Crist, tan besats de manera simbòlica a través d'una diversitat de representacions escultòriques de la crucifixió. Insisteixo que no voldria ser irreverent mitjançant una comparació, però, en aquesta època en què el futbol és una religió i els grans futbolistes són objectes de culte, segurament n'hi ha molts que besarien els peus de Messi, sobretot l'esquerre. Imagino el jugador assegut en un sofà i una multitud fent cua fins a accedir a una passarel·la en moviment que només permetria a cada admirador aturar-se uns cinc segons per procedir a l'adoració del peu esquerre.
Tanmateix, com si volgués reclamar l'atenció, el peu dret de Messi s'ha convertit aquests últims dies en un gran motiu de preocupació. El dubte entre que fos una lesió, que com a mínim hauria impedit a Messi jugar contra el Celta, o que només fos una contusió, que només demana tenir cura del peu durant uns dies, va ocupar espais informatius d'aquella manera que fa que continuï sorprenent l'atenció dedicada al futbol d'elit. Finalment, només és una contusió, i és així que, esperant que es desinfli el peu dret del crac, sembla que els barcelonistes podem estar tranquils: és molt possible que Messi pugui jugar contra el Celta. A banda del fetitxisme del peu i del descomunal seguiment mediàtic del cas, la qüestió és que la inquietud barcelonista fa de nou evident la consciència sobre la Messidependència. Si Messi no pot jugar, ens sentim perduts. No és un simple temor. No és una mera especulació sobre el diferent rendiment de l'equip en el cas que Messi jugui o no jugui. Si, a més, juga bé, perquè també es nota si no ho fa bé, la diferència és fonamental. Ell marca la diferència del Barça. Això genera problemes i en pot crear més, però, de moment, ell és la solució. Així que, “¡Dale, Lionel!”.