Messi, president
Qualsevol fotesa que afecti Messi es converteix, automàticament, en qüestió d'estat. No juga amistosos amb l'Argentina i aguantem la respiració. Es queda a Nova York per raons contractuals de l'albiceleste i quan Martino opta per no forçar-lo, des d'aquí hi ha gent decidida a lliurar la Creu de Sant Jordi a Tata en agraïment als serveis prestats. Durant els últims dies, la vida blaugrana ha girat al voltant de tan famós peu. Bàsicament, vanes especulacions i pors gens dissimulades. Esgarrifa que torni a ser l'ànima en pena de la temporada passada just quan enlluernava mostrant-nos nous perfils del seu geni. Tampoc n'hi ha per a tant. Com diu Valdano, el millor jugador de la història és Messi i el segon, Messi lesionat. A l'univers culer, no hi ha paneres de Nadal suficients per agrair a CR7 la voluntat expressada d'igualar l'argentí en la col·lecció de Pilotes d'Or. Des d'aquella fanfarronada del portuguès, Leo ha revifat ambicions fins a transportar la seva exageració a noves fronteres. Mentre Barcelona és un brogir de trobades amb la vista posada a les properes eleccions del Barça, se'ns acudeix pensar que mai havia estat el club tant a les seves botes com fins ara. I també, en mans del que vulgui i dicti el geni. Si ell té ganes de guanyar i es troba en condicions, l'equip mostra un valor afegit segurament inabastable per a la competència, sigui estatal o europea. Si treu la vena competitiva, és capaç de carregar-s'ho tot a les espatlles i tapar qualsevol carència de l'onze actual. Avantatges de ser el que és, una meravella de futbolista que encara vol rendir i vèncer amb la seva samarreta habitual.
Leo Messi és l'autèntic president del Barça, i si volgués donar un cop de puny sobre la taula, gest autoritari no habitual en ell, podria situar-nos a voluntat als antípodes d'on som. Per començar, en cas que la directiva s'atreveixi a renovar Luis Enrique sense esperar a final de contracte, farà bé de consultar primer l'argentí, per si de cas. De passada, si se li acudeix obrir la boca suggerint el vot per a aquest candidat o per a aquell altre, a més d'un les cames li faran figa. Molta figa. Els seguidors més madurs recordaran com, entre mil i un tripijocs, Núñez va guanyar la partida del 78 aconseguint –vés a saber com, encara secret de sumari–, el suport de Cruyff i Rexach en els dies previs a la votació quan encara eren futbolistes en actiu. Potser Bartomeu no ha caigut en el detall. I com se n'adoni, igual li surt la broma per un ull de la cara. Seria legítim que Messi es pronunciés, ningú el podrà fer callar si decideix entrar en la contesa per desequilibrar-la a favor d'un candidat concret. Abans i després, sense que posem cap, però, a l'evidència, el 10 és i serà el president del Futbol Club Barcelona, el seu millor actiu passat, present i futur. Imagineu-vos que es pren revenja a causa d'aquella pífia, no oblidada pel seu entorn, de rebatejar-lo com “aquest senyor”, un dissortat concepte pronunciat per algú amb pes a l'actual directiva. Hi ha relliscades que porten factura ajornada en el temps. Normal, gent com Leo –o Guardiola, per citar l'altre cas– són capaços de decidir la identitat del nou inquilí de la llotja. Mai ha estat el dictador que diuen a Madrid, però si se li acudeix ser-ho per un dia, potser ens fem un fart de riure...