Aquests dies s'ha parlat d'aquest esport pel vet imposat per Bielorússia a la selecció de Catalunya, que havia de competir la setmana vinent en el campionat del món que es jugarà en aquest país. Hi ha certa confusió, lògica, de qui controla exactament el futbol sala –també conegut com futsal o futbol 5– a Catalunya. La Federació Catalana de Futbol Sala (FCFS), reconeguda internacionalment des de fa més de deu anys, ha viscut tota una odissea judicial per arribar a una situació de certa normalitat, que finalment ha aconseguit fins i tot en l'àmbit internacional. La decisió de les autoritats bielorusses és, en aquest sentit, una excepció.

A Catalunya el futbol sala –amb aquesta denominació exacta– és un esport que controla oficialment i legalment la FCFS, inscrita al Registre d'Entitats Esportives de la Generalitat des del 2003. I la federació de futbol, que hi pinta doncs? Durant vint anys va intentar, per terra, mar i aire, que la FCFS no fos reconeguda com a federació. La Generalitat li va fer costat –el futbol va moure els seus llargs i poderosos tentacles, lògicament– i sempre es va resistir a aprovar el registre de la federació, que va anar fins al Tribunal Suprem espanyol, que li va donar la raó el 1992. El 2003 la Secretaria General de l'Esport, amb Josep Maldonado al capdavant, va intentar revocar la inscripció de la FCFS, un altre cop a petició de la federació de futbol. Davant l'amenaça de querelles criminals, finalment el govern va cedir.

Ara, doncs, hi ha equips que competeixen sota el paraigua de la federació de futbol –començant pel Barça i el Marfil i acabant per les lligues menors– i altres que ho fan en les lligues, totes amateurs, de la FCFS, que també ha aconseguit ser acceptada per la UFEC i que posseeix oficialment el nom de futbol sala. Com que legalment no hi poden haver dues federacions del mateix esport els equips inscrits en la federació de futbol juguen oficialment a futbol 5. La mala maror entre les dues entitats continua. Alguns dirigents de la federació de futbol han amenaçat, finsi tot, amb sancions a alguns clubs que han inscrit equips en la FCFS. Competir en aquesta categoria té, al meu parer, grans avantatges. Les lligues són més barates i els jugadors que destaquen tenen l'oportunitat de defensar Catalunya en competicions oficials en l'àmbit internacional, un fet que els jugadors de l'altra federació no poden ni tan sols somiar.

En aquesta guerra tots tenen les seves raons, però en l'estricte àmbit de les reivindicacions nacionals uns diuen una cosa en públic i l'executen i els altres també la diuen, perquè queda bé, i amaguen la mà, o pitjor, s'alien contra els que pensen exactament el contrari. La Federació Catalana de Futbol no deixa de ser una afiliada de la federació espanyola i d'Ángel María Villar, l'home que va propiciar un canvi letal en els estats de la UEFA, que des del 2003 només accepta membres que tinguin el reconeixement de l'ONU, a diferència de l'Associació Mundial de Futsal, que accepta els països esportius. Com a mal menor, es podria afegir que coses com aquesta liquiden qualsevol tercera via i ens condueixen cap a la independència, però dubto que els dirigents del futbol català tinguessin precisament aquesta intenció.