Fa unes quantes setmanes vam parlar aquí de la ja ridícula resistència per part dels amos del futbol a incorporar avenços tecnològics que fan la vida més fàcil als àrbitres i eviten gran part de les polèmiques derivades de les decisions dels col·legiats. També vam parlar de l'exemple del rugbi, que disposa d'un àrbitre de vídeo que esvaeix qualsevol tipus de dubte, si convé fent ús de l'slow motion i el quadre per quadre.

En el futbol hi ha una decisió conscient i volguda de no incorporar aquesta tecnologia. L'única evolució ha estat dotar els àrbitres d'un pot d'escuma d'afaitar per evitar que els jugadors que formen la barrera s'avancin tot fent l'orni. Tecnologia punta.

El ridícul, però, va arribar a les cotes més altes fa uns dies a Buenos Aires, quan l'Associació de Futbol Argentí, l'AFA, va suspendre un àrbitre i els seu auxiliar per haver comès el pecat mortal de fer servir la repetició de la televisió per revertir la decisió d'haver xiulat un penal que no ho era. El sacríleg en qüestió es diu Germán Delfino i no és pas un amateur. És arbitre internacional FIFA i dirigeix habitualment partits de la copa Libertadores i de la copa de l'Amèrica del Sud. En el matx esmentat, va xiular un penal a un jugador per haver tocat amb la mà la pilota dins de l'àrea, i a més va expulsar l'infractor. Immediatament, Delfino va consultar la decisió amb l'assistent, que havia vist la repetició de la jugada per televisió i havia comprovat que qui havia tocat la pilota no havia estat el jugador sancionat, el defensor, sinó tot el contrari, l'atacant. Aleshores Delfino va revertir la resolució anterior. Ni penal ni expulsió. Qui podria criticar un acte de justícia com aquest? Doncs l'AFA, que ha sancionat Germán Delfino i el seu auxiliar Iván Núñez amb la suspensió per “procedimiento desprolijo”.

O sigui que el futbol no només es resisteix a incorporar la tecnologia en els arbitratges, sinó que està disposat a reprimir enèrgicament qui gosi fer-la servir. Els partits es retransmeten amb multitud de càmeres, fins i tot amb càmeres en tres dimensions, però cap d'aquests elements pot ser aprofitat per impartir justícia. És veu que és millor el criteri d'un pobre àrbitre que potser veu la jugada a 20 metres de distància mentre corre com un esperitat amunt i avall del camp, que no la repetició d'una jugada polèmica en càmera lenta i des de tots els angles possibles. Potser els dirigents de l'AFA i la FIFA es pensen que les càmeres roben les ànimes d'aquells a qui retraten, o potser (només potser) no volen cedir el control discrecional sobre les decisions arbitrals.

“Almenys es va fer justícia i es va evitar un penal inexistent, per això me'n vaig anar molt tranquil a casa meva”, va declarar Delfino. Malauradament, tot plegat no té res a veure amb la justícia, amic Delfino.