I ara què, eh? On són tots aquells que, entre el partit contra l'Elx i el del Vila-real, ens van deixar per gossos i no es van estalviar demanar caps? Què ens han de dir ara els crítics i desencisats, després de dues victòries seguides i que ens haguem tornat a posar en l'òrbita del somni innombrable? Què es pensen, que no sabem jugar a futbol?... I anar fent. De preguntes i retrets com aquests en podríem escriure molts més, no perquè els hagi dit algú, sinó perquè molts n'han pensat de semblants, o de més contundents. I escric tot això perquè no m'ha convençut l'actitud de l'entrenador de l'Espanyol després que el seu equip aconseguís dues victòries seguides. Sergio González té tot el dret d'inflar pit i fer mil i un retret a tots aquells que salten de seguida quan analitzen la trajectòria de l'equip sense veure més enllà dels resultats immediats. Però el tècnic s'equivoca perquè adopta la mateixa posició dels que ell vol llançar a les tenebres: s'aprofita de la circumstància, de com van els resultats. Encara que estigui en un club on la situació econòmica és extremadament complicada i delicada, tant ell com els seus no deixen de ser uns privilegiats, tant en el món del futbol com en la societat en general. Potser fa un temps era més fàcil canviar d'aires, anar-se'n a un altre club, fer-se el fort en les renovacions de contractes i tota la pesca. Però ara, què? Que potser es pensen que ell i els seus jugadors tindran ofertes suculentes per poder marxar o forçar la directiva de l'Espanyol a claudicar? Ho sento, però no es pot jugar amb avantatge sense analitzar per què les coses han anat malament. I s'ha d'assumir que perdre la semifinal de la copa davant de quaranta mil espectadors per culpa d'un mal plantejament del partit ha estat el pitjor que li ha passat a l'Espanyol aquesta temporada. I dic el pitjor perquè només veient quins equips hi ha a la part de baix, el descens era gairebé impossible.