Eric Cantona va fer enrabiar l'altre dia la caverna amb una d'aquelles frases que fan fortuna, sobretot en l'era de les xarxes socials. “Espanya no va guanyar el mundial, el va guanyar Catalunya.” Pam. O el Barça, en el seu defecte. Es podien entendre les dues coses. Però més enllà de ser una boutade dita per un expert en matèria de provocació, des d'aquí li agraïm que recordi la nostra causa i que encengui un debat que molts no volen entomar, començant per la federació de futbol. Els dirigents promouen la selecció amateur com a principal ambaixadora d'aquest esport al món. Que hagi de ser algú de França, un país no especialment dotat a reconèixer les identitats nacionals, qui faci aquesta feina ens ha de fer pensar en la nostra pròpia política de promoció internacional.

Feta la introducció, i perdoneu per haver-me allargat, anem al gra. Realment Catalunya hauria pogut guanyar aquell mundial, com de fet va publicar un mitjà italià uns dies després de la final? Com a país reconegut futbolísticament –a l'estil d'Escòcia i de Dinamarca– el primer que hauríem d'haver fet és convèncer Messi per jugar amb nosaltres. En aquells anys, molts a l'Argentina encara no se'n refiaven perquè el veien més compromès amb el Barça que amb el seu país. Nosaltres ho hauríem arreglat fàcilment, això, sobretot evitant una persecució pública (amb escarni inclòs) com el que ha fet l'Agència Tributària Espanyola, que el considera, de fet, una jugador in pectore de la no-selecció catalana.

Amb Messi, el seleccionador de torn –deixeu-me votar retroactivament per Guardiola o Cruyff abans que per Rexach–, podria haver posat al costat deu bons jugadors i arribar a la final. Però és que Catalunya el 2010, i abans i després, no té deu jugadors qualsevol, en té i en tenia de primera línia mundial. A la porteria, Víctor Valdés estava en el seu moment àlgid i no necessitava una xicota periodista top model per tenir el lloc assegurat; tres dels defenses titulars d'Espanya en aquell mundial van ser Puyol, Piqué i Sergio Ramos; al mig del camp hi tenien un paper determinant Busquets, Xavi i Cesc; al davant, Sergio García és i era unjugador més determinant que Fernando Torres. Sense el mateix glamur, això segur, però amb l'instint de la vella escola del futbol del pati de col·legi.

S'encreuen dues realitats hipotètiques paral·leles, una amb més certesa que l'altra. Catalunya hauria pogut ser campiona el 2010? Sí. Espanya hauria pogut ser campiona el 2010 sense Catalunya? No. És un bon argument per a un episodi de la sèrie de TVE El ministerio del tiempo, evitar la secessió dels catalans just abans del mundial, fet que hauria impedit el títol espanyol i la repetida mentida del mejor unidos, perquè probablement tant a Espanya com a Catalunya tothom seria més feliç –encara que els mundials els guanyessin sempre Alemanya i el Brasil– separats que units per la força, ja sigui de la llei o de les armes. De fet, ho estem de les dues maneres. Només cal llegir la Constitució. El que molesta en general a Madrid i rodalies no és que algú els recordi la indissolubilitat d'Espanya, sinó la seva dependència, dependència de Catalunya, és clar.