Demà comença la final de la Lliga Femenina de bàsquet i passi el que passi –i sabent que cap entrenador hi estaria d'acord– el balanç del bàsquet català serà immillorable, un resultat molt per sobre de l'atenció que, globalment, s'ha dispensat a l'Spar Citylift Girona –finalista, de moment– i al Cadí la Seu, eliminat en les semifinals pel gran favorit, el Perfumerías Avenida. Sí, l'UB Barça guanyava lligues, però el resultat global d'aquesta temporada, des de la modèstia, és espectacular.

És cert, sempre es pot millorar. Però el Cadí va acabar quart en la fase regular deixant rere seu cinc o sis equips –que ningú no se'm molesti– amb més talent (però menys col·lectiu). I l'Spar, amb un terç del pressupost de l'Avenida, li ha discutit el lideratge de la fase regular, l'ha guanyat en els dos partits i ha estat, a ulls d'un nombre significatiu d'entrenadors rivals, l'equip que ha fet millor bàsquet.

Tant és així que els dos equips podrien tocar sostre aquesta temporada. El Cadí ha guardat fidelitat a la filosofia que va implantar Andreu Bou, l'entrenador que el va consolidar en la màxima categoria. Miguel Ángel Ortega fins a uns extrems difícils de veure en esport d'alt nivell. No he vist un equip de bàsquet al qual l'error amb la pilota a les mans –tir fallat, pèrdua...– el penalitzi tan poc en la defensa següent. Aquesta idiosincràsia és la que permet relativitzar el desencert amb la certesa que al llarg d'un partit sempre hi haurà una oportunitat de victòria. És una ètica de treball.

L'Spar ha aconseguit formar una plantilla molt competitiva, guanyadora, amb talent per fora, amb força per dins i amb l'MVP de la lliga. L'ha reforçat sense cost extra i, sobretot, ha sortit solidificat d'una situació tan complicada com la dimissió d'un entrenador perquè tenia a mà un tècnic competent, de prestigi, Roberto Íñiguez que, seguint el seu fill jugador de futbol, vivia a Girona. Totes les peces han encaixat tan bé que la final sembla oberta, tot i la diferència de pressupost.

Afegim-hi que Laia Palau ha estat la directora de joc de l'equip campió de l'Eurolliga, que en el subcampió hi juga Sílvia Domínguez i que Marta Xargay jugarà aquest estiu en el campió de la WNBA i posteriorment amb el campió de l'Eurolliga i completarem la crònica d'una temporada immaculada... fins ara. Perquè podria tacar-se. L'Spar, campió o subcampió de lliga, té dret a una plaça en l'Eurolliga i a hores d'ara no hi ha optimisme al voltant de la possibilitat de poder-hi fer front. Hi ha temps, però seria trist, injust i un punt vergonyós que s'hi hagués de renunciar. El club fa anys que fa miracles per competir cada cop millor i per fidelitzar la seva massa de seguidors. Ara necessita acompanyament institucional. No només Girona, també els responsables de l'esport català han d'estar a l'altura d'un equip que ha anat molt més enllà del que es podia pronosticar. De la FEB, sabent la poca atenció que presta a les seves lligues, val més no esperar-ne res, tot i que el ridícul majúscul que seria que el seu campió o subcampió no anés a Europa.