Messi, Márquez i la renda
Em sembla sentir, en una xerrada organitzada a l'institut de Taradell, com Arcadi Oliveres deixa anar una dada que fa rumiar i que costa de trobar als titulars dels diaris aquestes setmanes de campanya de la renda. Es veu que en els darrers 30 anys, el pes de la recaptació procedent dels rendiments del treball s'ha decantat intensament a favor d'aquella que procedeix del rendiment del capital. I això, que voldria dir que la massa treballadora ha estat definitivament aclofada pels senyors de les finances, costa més de trobar d'una manera il·lustrada i clarificadora que els quilòmetres que recorre un jugador en un partit de futbol o les mil·lèsimes que separen una moto d'una altra en un circuit de carreres. He hagut d'espigolar la dada al cercador de l'empresa Google, que justament aquesta setmana ha estat acusada de fer martingales comercials i, doncs, de servir els senyors de la guerra econòmica.
Si resulta que del total de la base imposable de la declaració de la renda de 1979, un 80,9% procedia del treball, si ens hem de creure allò que deia l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1986, podem dir, encara que només sigui per entendre'ns, que aquells a qui els treuen els impostos de la nòmina avui no tenen sinó una quarta part del poder del sistema que ens governa.
Això explicaria la seva escassa influència a l'hora de fer les lleis i d'aplicar-les; i que no compti gens la majoria silenciosa dels qui no declaren, perquè no poden.
També sento, l'endemà de la victòria del Barça al Parc dels Prínceps contra el París Saint Germain que Xavier Sala i Martín qualifica de catastròfica la reforma impositiva quan comenta a la ràdio l'afirmació de Santiago Niño Becerra segons la qual la reforma laboral ha estat boníssima perquè fa més fàcil l'acomiadament, i, mentre parla, calculo el pes dels ídols esportius en el pendent de la balança.