Voràgine
Fa l'efecte de voràgine creixent, de bola de neu que augmenta i agafa velocitat a mesura que avancem cap a final de temporada i els partits se succeeixen cada tres dies, cadascun més important que l'anterior. Com un exercici de funambulisme pel tall de la navalla, no saps, impossible aventurar-ho, si acabaràs celebrant-ho o si viuràs una patacada considerable, d'aquelles que t'envien a l'hospital. Pots defendre o atacar el diagnòstic amb un munt d'arguments a favor de cada opció. Recta final, talent de sobres, compromís i ganes dels futbolistes, certs aspectes que conviden a l'optimisme. Però, al mateix temps, a l'altre plateret de la balança, això sembla una bomba de rellotgeria que ens manté garratibats de tensió. Les relacions entre els estaments no són les desitjables, l'entrenador és un kamikaze que es pot immolar en qualsevol moment, les figures poden passar de la rialla al plor per una simple substitució... I el rival prepara a fons la manera d'incomodar-te, com ahir el València, i et sotmet a un desgast enorme, et pressiona a dalt, planteja el tapís verd com si fos un tauler d'escacs. Sí, ho poden guanyar tot, i això és el que anhela qualsevol culer, que ja no són temps per desitjar allò tan català del caixa o faixa d'en Prim, del que peti tot històricament pronunciat pel barcelonisme de manera puntual quan se n'afarta i opta pel foc nou. Sí, però també ens podem quedar amb un pam de nas, perquè l'equilibri de forces, els fonaments actuals, són febles com un castell de cartes en risc de caure a la menor bufada. No hi ha aturador, ja ni cal embrancar-nos en estèrils debats sobre estil i plàstica. És evident que, si jugues millor, compres números per guanyar, axioma vell, però l'esprint final del 2015 és el de les batzegades, el dels sotracs i viure amb l'ai al cor constantment, per no expressar metàfores encara més gràfiques.
En cas que funcioni l'artilleria del davant, oli en un llum, perquè disposes d'arsenal nuclear fabricat amb urani enriquit. En l'aspecte físic i estratègic, a pilota aturada es mostren fantàstics, roden rodons com no s'havia vist en els millors temps, però la personalitat volcànica del tècnic sembla haver empeltat el col·lectiu, disposat a actuar com un comando suïcida. Igual triomfen que poden fracassar, i les esperances es disparen quan certifiques l'evidència entre els altres equips, d'aquí o d'allà, aspirants a la glòria del moment: ningú, absolutament ningú, és avui millor que el Barça. Però continues sense tenir-les totes, no aconsegueixes ampliar confiança i seguretat per enfortir les esperances. Ni la guanyaràs ja: això serà un campi qui pugui. Quan Guardiola deia allò de cordeu-vos els cinturons, potser es referia a la situació actual, tan extrema com mai no la vam viure quan ell manava. Ara juguen a tot o res. Jugadors, entrenador i, de retruc, la directiva poden passar d'herois a bergants amb una simple derrota que ho engegui tot a rodar. El València té un tros d'equip, amb el cabdill Otamendi al capdavant, i al Barça li va costar regular, administrar, controlar el tempo de 90 minuts que haurien inventat el tòpic no apte per a cardíacs si no fos ja un clàssic del futbol. Impossible pronosticar què coi ens espera. Potser apostaríem per un cobriment. Haurem d'acostumar-nos a patir, vell costum culer ja oblidat.