Encara era desembre o, a tot estirar, principis de gener. En qualsevol cas, no s'havia arribat a mitja lliga. “Hem de quedar segons. La promoció fa por, és una loteria, amb dues eliminatòries seguides dimecres i diumenge.” M'ho deia Fran Sandaza, màxim golejador del Girona. Com a concepte, és clar, no descobria res, perquè qui vol pujar en les eliminatòries ha de jugar 46 partits, i els quatre més decisius, concentrats en deu dies. Però el primer pensament va ser que Sandaza era un exagerat. És veritat que l'equip gironí no s'havia mogut de la zona de privilegi, però costava de creure que resistís. I, encara en la primera volta, pensar en l'ascens directe semblava una insensatesa.

Pocs hi creien. O hi crèiem. Amb rivals de tanta entitat, el Girona tenia molts números de ser etiquetat com el que, tard o d'hora, acabaria defallint. Per múltiples raons. L'equip del peculiar sistema de joc amb tres centrals passaria de sorprendre tothom a convertir-se en previsible? No ho sembla. Perdria sentit sense alguna de les peces claus de l'esquema? Juncà, un puntal a l'esquerra, fa més de mitja lliga que no juga. L'un rere l'altre, el Girona està demolint cada argument que apuntés cap a la davallada. Que hi ha poca profunditat de plantilla? Rebatut. Massa distància entre els habituals i els que s'ho miren de lluny? Relatiu. Que quan arribi una mala època s'enfonsaran? Esquivat. Que els problemes econòmics faran efecte? Superat. Fins i tot agafant-se a les comparacions amb el Girona de fa dues temporades, feia la sensació que aquest any no hi hauria tanta corda. I n'hi ha més. La disputa del play-off d'ascens està tan ben encarrilada que fins i tot semblaria poca cosa. I ni així ha acabat de respondre de manera massiva la gent, com si tampoc no s'ho acabés de creure. Dissabte, contra el Leganés, no hi havia ni 5.000 espectadors.

Sense les figures d'altres rivals, el Girona es baralla amb tothom. L'equip s'ho creu des del primer dia, i res no l'ha frenat. Ni una petita crisi de joc i resultats, ni l'entitat dels rivals, ni la incertesa institucional que l'ha envoltat durant mesos, ni la resposta molt millorable de l'afició. S'ho han fet tot ells, al vestidor. I amb vuit jornades per endavant, res els fa por. Només faltaria. Ara ja no hi pot haver límits.