Opinió

‘OK Corral' i el gran Cantona

Éric va posar la cirera a una gran setmana, amb les victòries contra el València i el PSG, afirmant: “El mundial
el va guanyar
el Barça”

El tiro­teig ha començat i no s'atu­rarà fins que no quedi dret ni l'amo de la funerària. Això és OK Cor­ral. Com­pe­tir, resis­tir, gua­nyar. Que no ho veieu com patei­xen –i pati­ran– la penya dels ger­mans Padrós i el Bayern del nos­tre Pep? “En el minut 70, ja no podíem, l'esforç era sobre­humà”, va dir Espíritu Santo després que el València, que no juga res més que la lliga, firmés al Camp Nou el millor par­tit de la tem­po­rada. I nosal­tres com hem d'estar, que no parem? És l'hora dels guer­rers. A París vam tenir l'ins­tint assassí dels cam­pi­ons (que reclamàvem dilluns pas­sat) i dis­sabte Luis Enri­que va mirar de pro­te­gir l'equip no a través de la pressió –perquè sabia que no hi havia prou gaso­lina–, sinó posant múscul al mig del camp. No va sor­tir bé, però l'entrada de Raki­tic va equi­li­brar el dibuix i Messi, enorme, es va car­re­gar l'equip a les espat­lles. Victòria cru­cial i molt meritòria. I demà, tor­nem-hi amb el PSG (qui es pensi que això està fet, s'equi­voca molt)... Ins­tal·lat en el meu estat d'eufòria raci­o­nal vull, però, dedi­car l'espai que queda a qui ha estat l'autèntic guest star de la set­mana...

Mol­tes gràcies, Éric

A les Espa­nyes han exhau­rit tot el reper­tori de des­qua­li­fi­ca­ci­ons cap a la seva per­sona. “El meu avi patern era de Sar­de­nya i el meu avi matern era català”, va dir al Daily Express britànic (març del 2012) el senyor Éric Can­tona Rau­richs. I va afe­gir: “El meu, per tant, és un lli­natge ferotge.” Díscol, polèmic, pro­vo­ca­dor, genial amb una pilota als peus... El que ningú fut­bolísti­ca­ment sig­ni­fi­cat de casa nos­tra s'ha atre­vit a dir mai en veu alta, ho va haver de dei­xar clar Éric a Xan­gai. Pata­pam, al mig dels mor­ros!

Davant de la premsa inter­na­ci­o­nal, en el con­text de la gala dels pre­mis Lau­reus World Sports Awards, aquest enfant ter­ri­ble mar­sellès, Eric, the King per a l'afició del Manc­hes­ter Uni­ted, va afir­mar: “Cata­lu­nya va gua­nyar el mun­dial, no Espa­nya. Espa­nya va gua­nyar amb deu juga­dors del Bar­ce­lona. Espa­nya no va gua­nyar el mun­dial, el va gua­nyar el Bar­ce­lona.” I es va que­dar tan ample. Com quan, en plena crisi econòmica (2010), va fer una crida con­tra els bancs del seu país: “Si totes les per­so­nes que es mani­fes­ten al car­rer con­tra el sis­tema, reti­res­sin els seus diners dels bancs, pro­vo­ca­rien el col·lapse. Això sí que seria una gran revo­lució!”

Ben­vol­gut Eric, ja et tenia per un dels grans. Quants par­tits del Uni­ted m'havia empas­sat només per veure't jugar. Estampa incon­fu­si­ble, mirada altiva i el coll –tipus camisa– aixe­cat... Però aquesta “jugada” tan genial, fran­ca­ment, no me l'espe­rava. Tens tota la raó, el Barça va fer pos­si­ble que una selecció històrica­ment de pan­de­reta, el com­bi­nat dels Bote­jara, esde­vingués una còpia des­mi­llo­rada del millor equip de la història amb la qual en va tenir prou per gua­nyar a Sud-àfrica.

I saps què ha pas­sat des d'ales­ho­res, Éric? Que en lloc d'agrair-nos la gesta, des de Madrid ens han ata­cat per terra, mar i aire per mirar de des­pres­ti­giar l'obra mes­tra fut­bolística més gran­di­osa i per­se­guir la ins­ti­tució. “Al Barça no se'l pot gua­nyar, però se'l pot des­truir”, aquesta és la con­signa i aquesta és la pràctica per­fec­ta­ment apli­cada a tots els nivells.

Efec­ti­va­ment, Éric: com a mínim tres pun­tes de les cinc que té l'estre­lleta dau­rada que porta cosida la samar­reta de la roja hau­rien de ser blau­grana. Oh! Ah! Can­tona!...

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)