De peus a terra
Podríem comptar amb els dits d'una mà les setmanes de l'any en què el futbol comparteix amb un altre esport el grau d'atenció mediàtica i popular que normalment acapara. Segurament una final a quatre amb el Barça o la Penya, un gran premi a Montmeló; potser un mundial a l'estadi olímpic i, amb tota probabilitat, el Barcelona Open Banc Sabadell, la setmana gran del tennis a la capital catalana.
Diuen que és més fàcil arribar que mantenir-se, però el Godó es manté com a competició d'elit des de fa més de seixanta anys, que aviat és dit. Hi deu haver moltes raons que ho fan possible, moltes persones, molta feina i molta voluntat, però n'hi ha una que no és ni discutible, ni negociable i que està en l'essència mateixa del torneig: hi ha molt tennis. N'hi ha molt a l'escenari, un club que respira tennis tot l'any; n'hi ha molt a les pistes, sempre excel·lents pensant en el joc i els jugadors; n'hi ha molt en els milers de nens que any rere any fan cua per passar quatre boles en el clínic del primer diumenge de torneig; o en els que aquella setmana deixen les seves raquetes i la seva competició d'alevins i infantils per recollir les pilotes dels pros; n'hi ha molt en la fase prèvia, en què el futur treu el cap amb noms que ara no sonen, però que ho faran, com Munar, Roca i Güell. I és clar, n'hi ha molt en el quadre del torneig. El Godó no és un Masters 1.000 (que t'assegura els deu millors del món) perquè aquí es toca tant de peus a terra –mai millor dit– com ho fa Rafa Nadal, que tenint a l'horitzó un desè Roland Garros de llegenda, no mira més enllà de la primera eliminatòria a Barcelona. El nivell sempre és molt alt, de vegades altíssim. No cal inventar-se una terra blava, unes pilotes fúcsia o models que fan passarel·la a la pista per fer-se un lloc en el circuit. Aquí el principal valor és el tennis i la química especial del torneig. És el que el fa atractiu per als jugadors i valuós per al món del tennis.