Jugar bé

Jugar bé i gua­nyar fa goig i gene­ral­ment no està a l'abast de tot­hom Em temo, però, que és l'objec­tiu de gai­rebé tots els entre­na­dors, després del de gua­nyar com sigui. Pot ser un objec­tiu o una obsessió som­ni­ada sovint per molts, però només acon­se­guida per uns quants. Un objec­tiu trans­ver­sal que va des de l'esport de for­mació fins al més pro­fes­si­o­nal de tots. Tot­hom ho per­se­gueix. Tot­hom té dret a somiar i a pas­sar-ho bé. És clar que cal talent, molt talent i també molta feina. Cal tre­ba­llar tots els meca­nis­mes de l'esport que sigui. I fer-ho amb con­ven­ci­ment, però també és veri­tat que no hi ha una recepta única. S'hi pot arri­bar per molts camins i des de con­cep­ci­ons ben dife­rents del mateix joc. Una altra cosa és que tin­gui el vis­ti­plau majo­ri­tari dels espec­ta­dors. Si par­lem de fut­bol les mil i una com­bi­na­ci­ons que hi ha per deter­mi­nar què és i què vol dir jugar bé ens situen en la polèmica de sem­pre segons les pri­o­ri­tats. Es pot arri­bar a l'excel·lència per molts camins, però per a alguns afi­ci­o­nats o tècnics, sem­pre ha de ser amb la volun­tat irre­nun­ci­a­ble d'esti­mar la pilota i no renun­ciar als valors que aporta el fut­bol i per­met no estar renyits amb l'espec­ta­cle. “Jugar com mai i per­dre com sem­pre”, una frase que hem escol­tat sovint d'equips con­dem­nats a la medi­o­cri­tat. Sem­bla el lema dels medi­o­cres que mai no arri­ben a res. Tam­poc no és cap con­sol jugar mala­ment i gua­nyar, però estal­via alguns mal­de­caps en la volun­tat de com­pe­tir amb l'adver­ti­ment que cal millo­rar inex­cu­sa­ble­ment.

Si ens fixem en l'esport de for­mació hi ha qui tre­ba­lla la base amb la volun­tat de fer-ho bé dedi­cant-hi molt de temps i esforç i d'altres que volen estal­viar-se el temps i la feina de for­mació i pre­fe­rei­xen apro­fi­tar-se dels altres per acon­se­guir el talent a pes i garan­tir-se així la qua­li­tat en un vist i no vist. L'objec­tiu últim també és jugar bé. I gua­nyar. I inflar pit per enllu­er­nar més d'un venent grans pro­jec­tes, però ama­gar els peus de fang. Si fem cas del pano­rama fut­bolístic actual, el Barça juga bé i té la capa­ci­tat d'estar entre els millors. I ho fa amb la con­tundència que reclama el poten­cial de l'equip. I el fet que vol rea­fir­mar-se en cada acció per estar sem­pre al màxim nivell sabent el que es vol. A la ban­queta, a la gra­de­ria i al ter­reny de joc se sap. És un con­cepte de militància. Li passa a Luis Enri­que al Barça i ho viuen també al Bayern de Munic amb Pep Guar­di­ola amb una inten­si­tat sem­blant. Ha fet enten­dre als ale­manys qui­nes són les pri­o­ri­tats amb la pilota als peus i el que han de fer quan no la tenen. Diuen que jugar bé és el bon camí per gua­nyar. Pro­ba­ble­ment no sem­pre s'acom­pleix la sen­ten­cia, però les pro­ba­bi­li­tats de fer-ho estan molt per sobre. Dimarts el Barça ho va demos­trar en la lliga de cam­pi­ons. El Bayern també. Des del con­ven­ci­ment i sense renun­ciar als plan­te­ja­ments que els per­me­ten avançar en les com­pe­ti­ci­ons que dis­pu­ten. Sem­pre volen jugar bé.