Sant Jordi
les urpes d'un drac
que se l'ha cruspit
en nom de l'espectacle que el torna invisible
Començarem per dir que el noranta per cent de la nostra redacció –sent generosos– està formada per humans del gènere masculí. Aquesta és la primera realitat. Seguim. Repassant els cinc diaris esportius d'ahir editats a Espanya –tot i que nosaltres ens considerem d'una realitat geopolítica alternativa–la fotografia més gran d'una esportista és la d'una model, Karina, presumptament “aficionada a l'automobilisme”, una imatge que no desentonaria a la portada d'Interviu. Rematem. Aquesta setmana dos equips catalans femenins aspiren a entrar en els llibres d'història de l'esport català i espanyol. El club de bàsquet Uni Girona pot guanyar avui (o dissabte) la lliga espanyola del segon esport en importància, i el CN Sabadell pot conquerir dissabte la seva tercera copa d'Europa consecutiva. Una minúcia, em direu, al costat de qualsevol imatge de Shakira i els seus fills passejant per la gespa del Camp Nou.
L'esport femení viu sempre, doncs, atrapat per les urpes d'un drac que se l'ha cruspit i en nom de l'espectacle ha quedat reduït i reclòs a les masmorres de la invisibilitat. Amb algunes excepcions, l'única modalitat en què les noies aspiren a guanyar-se la vida fent esport és el tennis. Però compta, els seus grans ingressos no són per les victòries en els tornejos, sinó per la seva activitat paral·lela de models publicitàries. No ho critico. Simplement és un fet. Això no només passa aquí. La discriminació econòmica també és un fet als Estats Units. La diferència de sous entre els nois i les noies en els grans esports professionals és tan galàctica que si fos per una qüestió de raça les grans ciutats ja fa temps que estarien cremades.
Aquesta setmana també hem escoltat Xavier Pascual (bàsquet) dient que el seu equip afrontava un partit “per a homes”. I va perdre. L'apel·lació a la testosterona no només denota un substrat que tots tenim integrat en el nostre pensament, sinó que és inútil. També aquesta setmana vam assistir, perplexos, com el canal temàtic Teledeporte va passar sobiranament de la final de la lliga femenina de bàsquet perquè un partit de tennis (és clar) es va allargar més del compte. També cal dir que Esport3 no ha mostrat cap interès en aquesta final i que cap televisió farà el mínim esforç per transmetre la final a quatre de la copa d'Europa de waterpolo. Les noies, això sí, seran utilitzades posteriorment com a instruments de propaganda sobre el gran moment de l'esport femení. Quina fal·làcia.
Potser algun estudi demostra que la situació mediàtica de l'esport femení ha millorat en els últims anys, però l'experiència del dia a dia em diu que no. Primer hi ha els esports minoritaris –tots menys el futbol– i després hi ha els esports femenins –el futbol inclòs–. Com a responsable d'alguns dels continguts d'aquest mitjà, puc jurar que l'esforç per combatre aquesta desigualtat és diari, pam a pam, centímetre a centímetre. Gairebé és una qüestió de justícia social. Però nosaltres, encara que tinguem vocació de Sant Jordi, no podem matar aquest drac tot sols. Només cal entrar als llocs webs dels mitjans esportius i fer un cop d'ull a les notícies més llegides de cada dia. Podem riure o podem plorar.