Aquesta temporada havia de ser, segons molts culers, de transició. Una temporada per tornar a agafar el ritme després de l'etapa fallida del Tata Martino. Una temporada per recuperar el bon feeling amb Luis Enrique i per començar a construir un equip post-Guardiola i post-Vilanova. Una temporada en què tothom hauria estat content guanyant algun títol. Però, resulta que l'equip ha funcionat més bé del que s'esperava, encara que en alguns moments ha rebut unes crítiques ferotges –només cal recordar com uns quants insensats demanaven el cap de Luis Enrique després del desastre d'Anoeta–. Hem arribat a final del mes d'abril vius en les tres competicions i amb fermes possibilitats de guanyar el triplet. Líder en la lliga, finalistes en la copa del Rei i semifinalistes en la Champions. Evidentment, hi ha la possibilitat que tot plegat quedi en un miratge i no s'obtingui cap títol, però ja firmaria que cada any estiguéssim en la mateixa situació.

És cert que el Barça de Luis Enrique ha viscut envoltat enguany d'un cert rum-rum i que, alguns cops, transmet una imatge dual. Capaç de jugar unes primeres parts magnífiques, com a Sevilla o en l'últim partit al Camp Nou contra el PSG, i d'estar contra les cordes, com el dia del Madrid i el València. Alguns analistes critiquen que l'equip no té estabilitat i que en qualsevol moment pot patir un sotrac de dimensions considerables. Potser tenen raó i alguna vegada Claudio Bravo no aturarà un penal o un davanter, com Paco Alcácer, en lloc de xutar al pal, la clavarà a l'escaire. Però arribats a aquest punt de la temporada, aquests debats serveixen de ben poca cosa. El club està allà on havia d'estar, amb més o menys sort, i ara cal pensar en cotes més altes. Ja sé que és un tòpic, però cada matx és una final i tan important és el partit de demà a Cornellà com el de dimarts al Camp Nou, contra el Getafe.