El títol de lliga de l'Spar és un escàndol –en el bon sentit– que ha estat possible perquè tot ha sortit molt bé. Els mateixos que ara guien el club ja ho feien i amb la mateixa bona disposició quan a Fontajau amb prou feines s'hi aplegaven 800 seguidors. I dijous van haver de tancar portes perquè no creien que s'omplís i no havien activat la grada retràctil. A la gent li agrada menjar bé i la possibilitat de ser campions, de poder dir allò tan gironí de “jo hi era”, va propiciar un corrent de suport a l'equip espectacular, emocionant. Roberto Íñiguez deia que la nit de dijous l'hauríem de pair bé. Un altre cop, té raó. Girona va aprendre les lliçons de Salamanca i va omplir un pavelló amb més de 5.000 persones per veure un partit de bàsquet femení. Pocs esdeveniments d'esport femení a Catalunya hauran reunit mai tanta gent. En bàsquet, per descomptat, cap. Ni els títols de l'UB Barça. Aquesta és una dada ha de fer pensar i que no se'ns ha d'esmunyir com l'aigua de les mans. Per molta lliga que hi hagués en joc, si l'Spar no hagués tingut empatia amb l'entorn, si no hagués fomentat una percepció positiva, de cap manera hauria petat Fontajau. Costa molt generar un impacte favorable i molt poc destruir-lo. El vent de popa és el que no s'ha de desaprofitar. I és aquest el punt en què m'assalten les preguntes de sempre. L'Spar ha regalat una història inoblidable a Girona. Dels 5.000 llargs de dijous a Fontajau, quants seran capaços de tornar en algun partit la temporada vinent si se'ls estimula de manera adequada amb un projecte sòlid i competitiu? Quants, de cinc milers, estan disposats a pagar un abonament de preu ridícul (35 euros aquest curs) perquè el club tingui més estabilitat financera? Quants dels que poblaven a la llotja –no només institucions– se sentiran inclinats a col·laborar? Revisc les lliçons de Salamanca, ciutat poc més gran que Girona. Tenen 2.500 abonats. A 35 euros, 87.500. Un bon punt de partida.