Les estadístiques no ho diuen tot
Les estadístiques informen que els resultats que Luis Enrique ha obtingut, de moment, en la seva primera temporada com a entrenador del Barça superen els de Pep Guardiola durant el període equivalent. O potser s'hauria de dir que ho fan considerant els primers 50 partits respectius a la banqueta del Barça. Però, en fi, les estadístiques són números que no ho diuen tot i que, pel que fa al cas que ens ocupa, no reflecteixen de quina manera s'han aconseguit els resultats. Hi ha qui sobretot valora els resultats, però jo sintonitzo amb el que deia Guardiola després dels partits més meravellosos: “No només és important que hàgim guanyat, sinó la manera com ho hem fet.” I això, si es volia, ho podia veure tothom. El cas és que, malgrat els inqüestionables bons resultats de Luis Enrique, no es pot tenir una sensació equivalent a la provocada pel Barça de Guardiola. Hi ha partits, o parts de partits, en què l'equip actual fa bon futbol, però, de fet, impera el resultadisme. No s'acaba de saber com juga, perquè més aviat sembla que guanya com pot. També és cert que aquest Barça també és capaç de jugar amb brillantor, com ara ahir en la primera part contra l'Espanyol, però això encara passa de manera excepcional. Diferentment, el Barça de Guardiola podia fer algun partit dolent, com ara aquell en què Iniesta va marcar al final a Stanford Bridge, però tenia definit un estil de joc que, renovant un llegat iniciat per Johan Cruyff, el va fer únic. Sobretot en les tres primeres temporades, era un equip que procurava una mena d'estat de felicitat i vam sentir que estava destinat a fer-se singular i memorable dins de la història del futbol. Passa molt de tant en tant que un equip adquireixi una aura especial. Guardiola i els jugadors d'aquell Barça van crear junts un miracle.
Potser m'he posat massa transcendent, però el cas és que aquell Barça era un equip fascinant. Tanmateix, amb alguns jugadors que continuen essent excepcionals i algunes incorporacions potents, l'actual és un bon equip i, malgrat que no he estat mai triomfalista, no acabo d'entendre que molts barcelonistes lamentin la trobada amb el Bayern de Munic en les semifinals de la Champions donant quasi per feta l'eliminació. Això mentre que, seguint amb el victimisme, el Madrid passarà a la final perquè ha tingut “la sort” de trobar-se amb el Juventus. On verra. I també ho dic pel Madrid, perquè un equip italià sempre pot ser un os dur de rosegar. Potser és cert que Guardiola juga amb una mica d'avantatge perquè coneix els jugadors del Barça. Però el que no es pot voler és que en les semifinals de la Champions et toqui el Montagut, com diem al meu poble. A Munic tampoc deuen haver celebrat l'aparellament. D'entrada, s'ha d'estar content pel fet que, quasi un any rere l'altre, l'equip estigui entre els quatre millors d'Europa. I si ens eliminen, tampoc no seria estrany. Com tampoc que passi a l'inrevés.