La mort de l'escriptor uruguaià Eduardo Galeano no ha passat desapercebuda al món barcelonista; un record sincer i còmplice a un gra culer. Visqué set anys a Calella quan la persecució política de les dictadures militars a l'Uruguai i a l'Argentina. I sempre manifestà un profund afecte a Catalunya i la seva cultura.

Premi Vázquez Montalbán de periodisme esportiu, ho va dir ben clar: el president del Barça Josep Sunyol fou assassinat pels enemics de la democràcia, com, precís, ho recordava Jaume Oliveras. Galeano ha viscut ple d'entusiasme per la vida, per la llibertat, per la justícia. Entusiasme ve d'una paraula grega que vol dir ‘tenir els déus dins'; ell els hi tenia.

Un home que va denunciar l'Holocaust espanyol a Amèrica Llatina i la continuïtat de la sagnia pel món capitalista més descarnat.

Són lúcids els seus aforismes, les seves metàfores. D'entre moltes, vull recordar en aquest món podrit de PP i PSOE aquella en què un jutge espanyol del franquisme crida un acusat tot dient: “ Que entre el condenado.”

No tindria por, com tants periodistes esportius, per denunciar que potser les boles del sorteig a la UEFA s'assemblen al PP del País Valencià o al PSOE d'Andalusia o a l'entorn de Rato i els seus íntims amics del partit. Potser tenen “caloret” i la mà innocent treu de l'atzar el previst a priori. Si és així, és trampa i farsa.

Si una alternativa per fer net a la UEFA és Figo, ja podem plegar. Per això és bo que la gent tocada pels déus escrigui, parli, es posicioni davant tanta corrupció. Galeano, gràcies per l'exemple democràtic, pel que ens has llegat, oh, i també per ser dels nostres.