La mort de l'escrip­tor uru­guaià Edu­ardo Gale­ano no ha pas­sat des­a­per­ce­buda al món bar­ce­lo­nista; un record sin­cer i còmplice a un gra culer. Visqué set anys a Cale­lla quan la per­se­cució política de les dic­ta­du­res mili­tars a l'Uru­guai i a l'Argen­tina. I sem­pre mani­festà un pro­fund afecte a Cata­lu­nya i la seva cul­tura.

Premi Vázquez Mon­talbán de peri­o­disme espor­tiu, ho va dir ben clar: el pre­si­dent del Barça Josep Sunyol fou assas­si­nat pels ene­mics de la democràcia, com, precís, ho recor­dava Jaume Oli­ve­ras. Gale­ano ha vis­cut ple d'entu­si­asme per la vida, per la lli­ber­tat, per la justícia. Entu­si­asme ve d'una paraula grega que vol dir ‘tenir els déus dins'; ell els hi tenia.

Un home que va denun­ciar l'Holo­caust espa­nyol a Amèrica Lla­tina i la con­tinuïtat de la sag­nia pel món capi­ta­lista més des­car­nat.

Són lúcids els seus afo­ris­mes, les seves metàfores. D'entre mol­tes, vull recor­dar en aquest món podrit de PP i PSOE aque­lla en què un jutge espa­nyol del fran­quisme crida un acu­sat tot dient: “ Que entre el con­de­nado.”

No tin­dria por, com tants peri­o­dis­tes espor­tius, per denun­ciar que pot­ser les boles del sor­teig a la UEFA s'assem­blen al PP del País Valencià o al PSOE d'Anda­lu­sia o a l'entorn de Rato i els seus íntims amics del par­tit. Pot­ser tenen “calo­ret” i la mà inno­cent treu de l'atzar el pre­vist a pri­ori. Si és així, és trampa i farsa.

Si una alter­na­tiva per fer net a la UEFA és Figo, ja podem ple­gar. Per això és bo que la gent tocada pels déus escri­gui, parli, es posi­ci­oni davant tanta cor­rupció. Gale­ano, gràcies per l'exem­ple democràtic, pel que ens has lle­gat, oh, i també per ser dels nos­tres.