Si es dis­putés una Cham­pi­ons d'aco­llo­nits, la gua­nyaríem segur. Ho afirmo basant-me en la legió que d'aquesta espècie abunda entre la nos­tra parròquia. Cançoneta de laments: quina mala sort que hem tin­gut amb el sor­teig, que bo que és el Bayern, segur que Guar­di­ola sabrà com desac­ti­var-nos... Ai, ai, ai... Quin qua­dre! Us ima­gi­neu que ens toqués jugar con­tra un equip que tingués uns tals Ney­mar, Suárez i Messi? Ens hi pre­sen­taríem?... A veure si ens queda claret: si un equip ha tin­gut molta mala sort en el sor­teig de les semi­fi­nals de la Cham­pi­ons Lea­gue és el Bayern de Munic, perquè se les haurà amb el Barça. Aquesta és la pri­mera idea, l'essen­cial, amb la qual ens hem de que­dar del que va suc­ceir diven­dres pas­sat en la Infan­tino's party, la fes­teta que el senyor calb de la UEFA (Gianni Infan­tino) orga­nitza de tant en tant a Nyon.

Segona idea. El Bayern és un equip potentíssim i el fet que l'entreni un tècnic tan qua­li­fi­cat com Pep Guar­di­ola el fa encara més perillós. Això és evi­dent. Però els bava­re­sos tenen els seus punts dèbils i, entre d'altres, ho pas­sen molt mala­ment amb equips que saben con­tra­a­ta­car; i nosal­tres, actu­al­ment, sabem fer molta pupa també al con­tra­a­tac. Si man­te­nim el nivell actual, exe­cu­tant el nos­tre pla de joc amb la pressió avançada, amb les línies jun­tes (per cert: quina demos­tració de con­trol abso­lutíssim amb detalls de fut­bol excels vam ofe­rir con­tra l'Espa­nyol, i amb la sen­sació de jugar a mig gas; impres­si­o­nant!) i –molt impor­tant– si Messi té aque­lla punta de gas, aquell plus que fa la impressió que ell levita sobre la mateixa gespa on els altres cor­ren, com va suc­ceir con­tra el City al Camp Nou en aque­lla exhi­bició memo­ra­ble, nosal­tres ani­rem a Berlín.

Aque­lla nit, Pep Guar­di­ola ho va veure en directe. I si es va posar les mans a la cara no va ser pel túnel que Messi va fer a Mil­ner –ja n'hi ha vist fer a cabas­sos–, sinó perquè sabia, ell millor que ningú, que a Messi jugant en aquell esta­tus no el podria atu­rar; ni que pogués comp­tar amb qua­tre temu­des divi­si­ons Pan­zer de l'antiga Wehr­macht de reforç. “Hem d'estar al cent vint per cent”, deia Leo a Face­book sobre el duel. Doncs d'això par­lem.

Ter­cera idea. Sóc un admi­ra­dor incon­di­ci­o­nal de Pep Guar­di­ola. És un dels nos­tres i, sobre­tot, va ser l'arqui­tecte del millor equip de la història del fut­bol. Un lle­gat de valor incal­cu­la­ble que ens dóna una tran­quil·litat d'espe­rit –si més no, a mi– molt recon­for­tant (les urgències històriques es van liqui­dar per sem­pre més amb el Barça 2008-11). Però fins a la nit del 12 de maig vinent només és l'entre­na­dor rival. I punt. Com és la seva obli­gació, Guar­di­ola farà tot el pos­si­ble per der­ro­tar-nos. No ho obli­dem. Per ell ha de ser emo­ci­o­nal­ment com­pli­cat afron­tar aquesta eli­mi­natòria, però no és bo que el fac­tor Pep con­fon­gui el nos­tre entorn.

I un annex. La penya dels ger­mans Padrós ja es veu en la final; i la majo­ria de nosal­tres, també. Doncs jo no mato el Juven­tus abans d'hora. D'acord que no és la vecc­hia sig­nora del 83 (que, tot i per­dre aque­lla final con­tra l'Ham­burg de Magath, és de la que guardo més bon record; més que de la que es va coro­nar a Brus­sel·les i del poste­rior potentíssim equip for­mat per Tra­pat­toni), però té argu­ments per com­pli­car molt la vida a un Madrid vul­ne­ra­ble; que ja no hi seria si, en el moment clau, El Cholo no s'hagués aco­llo­nit...