L'encaix d'una peça nova en un col·lectiu no és bufar i fer ampolles, per molt de valor afegit qualitatiu que aporti. A Dallas, ho poden certificar. Tothom celebrava i veia els Mavs com un candidat a l'anell quan van adquirir a mitjan mes de desembre Rajon Rondo dels Celtics, a canvi d'una primera ronda i tres jugadors (Jameer Nelson, Joe Crowder i Brandan Wright). Ara, quatre mesos després, la il·lusió s'ha fos –probablement, l'equip caurà eliminat avui a Houston (ara 3-1 per als Rockets– i el base està apartat de la disciplina, si bé oficialment “té una lesió a l'esquena” i és baixa indefinida. La seva apatia i menfotisme en el segon duel d'aquesta sèrie –va forçar dues faltes i una tècnica en 34 segons en el tercer quart– va ser la gota que fer vessar el got de la paciència de Rick Carlisle, tan o més tossut que el mateix jugador. El xoc de caràcters ha estat tan nociu com la incidència negativa del mateix Rondo en el joc dels texans. El percentatge de victòries sense ell ha estat molt més elevat (66,7%) que no pas quan era a la pista (54,2%). I, de forma encara més marcada ara, en els play-offs. En els dos partits en què ell va participar, el +/- va ser de -35 en els 37 minuts que va estar a la pista, i +13, en els 59 que va estar a la banqueta. I els dos partits els van perdre els Mavs, detall de fins a quin punt amb Barea els seus van ser més sòlids. A Boston, en canvi, ningú no troba a faltar el base titular del seu anell del 2008. L'equip va creixent a poc a poc, amb joventut, i la seva pèrdua també ha afectat, però en positiu. Sense ell, els Celtics han guanyat el 51,4% dels partits i han entrat a play-off, setens a l'est.

Xifres i situacions que han de fer reflexionar el mateix Rondo i segur que tenen al cap les franquícies que, d'una forma més o menys insistent, s'han plantejat incorporar-lo a l'estiu, en què el base serà agent lliure sense restriccions. El que fa un parell o tres d'anys era un base All-Star àmpliament cobejat i candidat a extreure un contracte de màxims, ara és un element que genera dubtes pel seu ego –segurament a Boston, contingut per Pierce i Garnett en el seu moment– i la seva escassa fiabilitat del triple. Un detall que abans els equips potser haurien assumit. Ell s'ho ha buscat.