La constància és un arbre d'arrels amargues, però de dolços fruits diu un proverbi àrab. Aquest podria ser el resum de la temporada de Javier, Chicharito, Hernández al Real Madrid. El davanter mexicà va aterrar al Santiago Bernabéu sense fer gaire soroll. Una cessió del Manchester United quan el mercat de fitxatges ja arribava a la fi. Una operació gairebé de rebot. Rooney, Van Persie i Falcao tancaven les portes d'Old Trafford a Chicharito. El Real Madrid el va incorporar com a solució d'emergència en cas que algun dels seus davanters es lesionés en algun moment de la temporada. Chicharito no té cap problema a assolir un paper secundari dins l'equip. Aquesta etiqueta de jugador revulsiu l'acompanya allà on va i, fins i tot, en el mundial del Brasil va defensar l'escut mexicà entrant sempre des de la banqueta, a l'ombra de Peralta i Gio dos Santos. La indissolubilitat del trident Benzema, Bale, Cristiano ha fet que Chicharito s'hagi passat gran part de la temporada a la banqueta. Si algun dels tres atacants madridistes era baixa, Ancelotti optava per afegir un quart migcampista i variar el sistema en lloc de donar-li entrada. Un drama. Pocs minuts, però eficaços. Si alguna virtut ha caracteritzat Javier Hernández durant la seva carrera és l'eficàcia davant la porteria rival. És un d'aquells davanters que no destaca per les seves grans condicions, però que té facilitat per convertir en gol gairebé tot el que toca. Uns quants gols residuals en la lliga i en la copa del Rei estaven sent el seu bagatge fins ara. Fa una setmana, el Real Madrid rebia l'Atlético per decidir quin dels dos equips passava a les semifinals de Champions. Els d'Ancelotti tenien les baixes de Marcelo, Modric, Bale i Benzema. El moment que havia esperat Chicharito durant mesos havia arribat. Les arrels amargues eren cosa del passat. El mexicà va completar un gran partit, que va culminar amb el gol que donava la classificació al seu equip. Tanta espera havia valgut la pena. Tres dies després, doblet a Balaídos per mantenir les possibilitats en la lliga. El mexicà ha estat un exemple de constància. Qui treballa en silenci, tard o d'hora, té premi.