Sala d'espera d'una clínica privada. Ja sé què em diran: el nen té un virus que provoca unes diarrees que es tallaran amb el seguiment rigorós d'una dieta astringent. Ho veig. Ho sento. Però continuo esperant la confirmació al diagnòstic mentre explico per enèsima vegada que el llop es fot la caputxeta, la iaia i es guarda el que hi havia al farcell per a l'hora de sopar. Els altres pares m'acusen amb silenci perquè prefereixen el relat del noi que excel·leix a batxillerat, fa una carrera, estudia un màster a l'estranger, es casa amb un càrrec de rellevància i, finalment, compleix la fastigosa obligatorietat social de tenir la parelleta. De totes maneres, a pesar d'una tensió el·líptica, la situació és suportable fins que l'adolescent del xandall blau marí ha dit que guanyarien la Champions amb la punta. A partir d'aquí tots els tòpics han sortit de la seva boca com bilis intermitent, que si Messi dictador, que si Garitano pro etarra, que si Cristiano referent, que si Guardiola pixava tot el que es podia pixar, i així anar fent. Ah, sí, un detall, mastega xiclet. Segurament en un altra circumstància no tindria rellevància fer una fressa salivosa amb la part més llefiscosa del xiclet, però quan el gest va acompanyat d'excrements mentals, acabes menystenint el noble art de relligar subjecte i predicat. Amb tot això, continuo immers amb la caputxeta emprenedora que trinxa el llop i se'l cruspeix cru a la terrassa mentre es fuma un puro de solemnitat i, és quan el meu fill em pregunta quan ens toca, que arribo a la conclusió que el futbol em porta a odiar estranys. Un moment. Jo, pare modèlic que vol mostrar als fills un camí inaudit enmig dels designis rutinaris dels altres, no puc caure en el miserable vici de l'odi. La contradicció vital m'angoixa. Començo a arreplegar l'aire amb les mans perquè m'ofego. No puc més. Intento dissimular l'atac d'ansietat resseguint el contorn d'un vòmit mal fregat. No ho diré a ningú però tinc la convicció que, si un dia deixo el futbol de banda, aconseguiré ser una persona decent i un pare respectable. Fins llavors, Trankimazin sota la llengua.