El campió de lliga, entre bambolines
Quan l'Spar Citylift Girona va guanyar la Lliga Femenina de bàsquet, el seu entrenador, Roberto Íñiguez, va expressar els seus dubtes que aquest èxit, totalment imprevist i impronosticable sis mesos enrere, es pugui analitzar en la seva autèntica dimensió. El mateix tècnic basc, tot i que estava avisat de les peculiaritats del club en el moment de fitxar-hi, va passar un primer mes anant de sorpresa en sorpresa. Cada vegada que rebia una informació, cada cop que processava una dada que desconeixia, al mateix temps que creixia la seva admiració pel que havia fet l'equip fins a aquell moment, s'incrementava el seu convenciment que la gesta grossa encara havia d'arribar.
Perquè el campió de lliga no tan sols estalvia viatjant en furgonetes. També en hotels. I en aquesta temporada sublim ha fregat el desastre algunes vegades. Com a Logronyo, on va arribar una hora abans del partit. Com a Las Palmas, després d'un vol terrorífic pels corrents de vent que va aterrar a les 5 de la tarda quan el partit era a les 8, amb l'equip sense dinar. O com a Huelva, un desplaçament de 1.200 km que es va fer el mateix dia del partit. Per cert, van ser tres victòries, la de Las Palmas, amb pròrroga inclosa que havien forçat les locals. En molts d'aquests partits, la novena jugadora de la plantilla no hi ha estat. Compagina feina i bàsquet i en el primer partit de la final va viatjar el mateix dia.
Cap directiu del campió de lliga acompanya l'equip lluny de Girona. Tan sols ho van fer en la copa. El delegat, el pluriocupadíssim Vicenç Bordas, també ostenta la representació del club en la seva qualitat de directiu. A Salamanca, primer partit de la final, el seient gironí a la llotja estava buit. Així s'estalvien hotels, bitllets i dinars. I els directius en són els primers interessats perquè ells sostenen la tresoreria del club davant els sistemàtics i en alguns casos eterns endarreriments en l'arribada dels ingressos pressupostats.
El campió de lliga se'n va anar a jugar el primer partit de la final a Salamanca amb les butxaques buides. Perquè a les jugadores se'ls devia entre dos i tres mesos de sou. No cobraven des d'abans de la copa. Una situació que té efectes devastadors en la majoria de plantilles i que, en el cas de l'Uni Girona, es va traduir en un 11-0 amb Roberto Íñiguez. Passa cada any i jugadores i agents ja saben que s'acaba cobrant, però guanyar la lliga en aquestes condicions diu molt i bé de la qualitat professional de la plantilla.
L'equip campió de lliga aviat sabrà si disputa l'Eurolliga o hi ha de renunciar com fa tres temporades. En qualsevol dels casos, haurà de crear una mínima infraestructura de club. El campió tan sols té un terç del pressupost del subcampió. Pel seu dia a dia tan sols compta amb dos professionals fora de la pista, dos autèntics multiusos que s'han hagut de multiplicar per donar resposta a una situació que els desbordava. Ells dos, i el munt de directius i col·laboradors que fa anys –alguns, els deu de vida de l'Uni– que es desgasten per un objectiu i que ara obtenen un reconeixement.
Aquesta és la realitat amagada de l'Uni, la que va deixar Íñiguez descol·locat, i que fa que la gesta sigui encara més increïble del que ja sembla.