L'emoció del final de temporada
Volia escriure a propòsit del fet que Gaizka Garitano (exjugador que sobretot vinculo a la Real Sociedad i que, com a entrenador, va fer pujar l'Eibar a primera i ara s'esforça a mantenir l'equip en la categoria) va abandonar la sala de premsa al camp de l'Almeria en percebre l'hostilitat d'alguns periodistes quan el van sentir parlar en basc mentre contestava les preguntes de representants d'uns mitjans bascos. I també volia recordar que hi ha hagut entrenadors que s'han trobat amb una reacció semblant per contestar en català les preguntes dels periodistes catalans, tot i que no precisament a Almeria, com insistia el responsable de premsa del club tot demanant respecte per a Garitano i explicant que, després de fer-ho en basc, l'entrenador contestaria les preguntes en castellà. Què es pot afegir, però, a la constatació renovada del fet que, després del franquisme, l'Estat espanyol no ha fet res, sinó el contrari, perquè part dels seus habitants no reconeguin i, fins i tot, no respectin la diversitat lingüística i cultural del territori? Hi podria afegir que aquesta desconsideració profunda és un dels motius pels quals n'hi ha que considerem que no hi ha més sortida que marxar de l'Estat espanyol. I també, d'altra banda, que trobo a faltar un entrenador del Barça que en les rodes de premsa parli en català, però que, en fi, m'he d'empassar que Luis Enrique no hagi trobat temps per aprendre la llengua.
Tanmateix, malgrat que, de fet, he dedicat un llarg paràgraf a esbossar el tema del qual en principi volia escriure, el cos em demana parlar de l'emoció que arriba el mes d'abril quan segueixes un equip de futbol que aspira a guanyar diverses competicions. Sí, és emocionant ser del Barça i poder guanyar la lliga, la Champions i, encara que sigui del Rei, fins i tot la copa. De fet, és emocionant perquè també ho pot perdre tot. La incertesa ho fa emocionant. Trobo, a més, que forma part de l'excitació primaveral. És just a la plenitud de la primavera, entre finals d'abril i primers de maig, que tot es decideix pel que fa a les competicions futbolístiques. Cada partit es viu amb la intensitat d'una final. He de dir que a vegades lamento estar tan pendent del futbol, tan enganxada a aquesta emoció. A aquesta addicció. Em dura poc, però, i m'hi enganxo novament amb entusiasme.
El Barça ho pot guanyar tot, però també ho pot perdre tot. Si és així, o fins i tot si només guanya la copa, serà un fracàs? Suposo que sí. Un equip com el Barça sempre fracassa si no guanya. Tanmateix, s'hauria de tenir més present que guanyar és molt difícil i que fins i tot un equip com el Barça no només depèn d'ell mateix: si perd és perquè els altres equips també tenen la capacitat de guanyar. Si acaben perdent-ho tot o gairebé tot, ho recordaré? I també que vaig dubtar molt seriosament que aquest Barça pogués provocar-me novament tanta emoció quan arribés aquest moment de la temporada.