Ves per on, al final resultarà que Luis Enrique disposava d'un full de ruta ben traçat. I no té res a veure amb el cabàs de Còrdova, aquest rodó 0-8. El cas és que l'equip arriba a la recta final mostrant la millor cara de l'any, l'objectiu que qualsevol es plantejaria arribats al maig. Pel camí lloàvem l'estratègia i el to físic, de la mateixa manera que no vèiem clara l'excessiva dependència dels cromos ni aquella manera de plantejar partits d'absolut desgast. I ara, matx a matx, s'arrodoneix un estil pràctic, efectiu i vistós a partir de la voluntat de recuperar ràpidament la pilota a pocs metres de la porteria rival, fer-la córrer a gran velocitat i aprofitar el talent tècnic de tan bons especialistes. Diríem que sembla una evolució coherent i original del model d'èxit, una altra manera de signar victòries agradable de reconèixer, que segueix l'exigent patró i tarannà del paladar culer. Expressades les realitats, glossem la necessitat de matisos. La nau rutlla, però res d'eufòria.

Aquests dies, per exemple, recordàvem aquell Waterloo a Còrdova del 72, quan un gol de penal marcat per Fermín, un jugador cedit pel Madrid, va negar l'enèsima ambició d'aconseguir la lliga entre victimisme, manca d'esma i un munt d'excuses de mal pagador, incloent-hi desastroses actuacions arbitrals. Precisament, dimecres arriba un referent que va ajudar a superar col·lectivament aquesta enorme xacra, tants anys arrossegada. Quan treballes, no cal escudar-se en res per justificar derrotes. Així ho deia Guardiola i així ho continua mantenint al capdavant d'un Bayern desmuntat. Pep és un mite, un dels nostres, i no mereix més que reconeixement, tot i que els seus adversaris interns de tota la vida continuïn entestats a matxucar-lo, a negar-li el pa i la sal. Són així de mediocres. Tant, que volen negar l'evidència. Serà una eliminatòria fantàstica de semifinals en la qual el Barça és favorit per mèrits propis i desgràcies bavareses. Si el vent continua bufant a favor i els futbolistes es concentren en la feina i demostren ambició, queda temps per avaluar allò que resulta corregible, com ara la manca de mà esquerra amb la plantilla i la premsa d'un Luis Enrique excel·lent en altres camps.

El futbol pinta el panorama en blanc i negre, intenses les dues antítesis cromàtiques si parlem del Barça. O de rosa, com Bartomeu aprofita per remarcar mentre es penja medalles que no li corresponen. El club, amb aquesta directiva, viu un mal moment. És l'equip el que aguanta avui la institució i genera esperances al seguidor, no confonguem naps amb cols ni pretenguem apuntar-nos èxits allà on han sembrat diverses varietats de desastres. El mèrit, de qui el treballa, de qui excel·leix. De Messi i els nois, de la bona feina feta pel cos tècnic. Matisos, sempre els matisos per fugir d'extrems i saber qui és qui, qui ho fa a satisfacció, qui ha rendit, qui ha sabut idear un full de ruta ambiciós. Serà Messi, Luis Enrique, Guardiola abans o seran d'altres. I és bo que el culer gaudeixi i miri amb confiança i motivació la resta de calendari en tres competicions. Seria un suïcidi pretendre la desfeta, renunciar als somnis, negar-ho tot només per una directiva que no sap estar a l'altura. Per això hi haurà eleccions. I, per primer cop, potser és moment de no tocar l'equip i canviar la gestió. Independentment de si assolim el triplet o si ens quedem amb un pam de nas.