El ‘fair play' electoral
S'ha de tenir una mica de barra per demanar a tot el barcelonisme que s'estigui quiet, no molesti, faci costat a l'equip per evitar que el soroll electoral interfereixi en el dia a dia del club quan s'intueix que al juliol hi haurà eleccions. Dic que s'ha de tenir una galta de campió per demanar als teus socis fair play i que no facin res per no molestar l'equip, i tu (president del Barça) muntes una dotzena d'actes setmanals per anar demanant la complicitat de cara a les eleccions. Definitivament, el pitjor del nuñisme torna a escena amb els gestos de Bartomeu i el seu equip d'assessors, que ben segur que han begut de les essències de com entabanar la parròquia. No és estrany que la gent no només estigui farta d'aquests gestors des de fa anys, sinó que hagin dit prou i comencin també una campanya preelectoral de baixa intensitat per no perdre pistonada, davant l'exhibició quasi diària que està practicant Bartomeu, amb una agenda que ni el frenesí de Laporta quan volia ser a tot arreu podria igualar.
Ahir va sortir Jordi Majó a deixar-se veure amb un grapat de col·laboradors per quan la junta es digni a convocar oficialment les eleccions, mentre que diumenge sabíem que l'Agustí Benedito també intenta marcar múscul negociador dient que ell també està al darrere de Pogba, a l'espera que no massa tard pugui aparèixer un altre col·lectiu, potser al voltant de Jordi Torrent, per recordar a Bartomeu que ni té perfil de president ni la cadira que ocupa se l'ha guanyat a les urnes, en un fet sense precedents al club. I ens queda Laporta, que deu estar posant-se les mans al cap.
Ahir, en la seva esbojarrada carrera per fer veure que a ell no l'afecta la desestabilització permanent del club, des de judicialitzar la vida de l'entitat, passant per la sanció de la FIFA, fins a la vergonya que està passant el Barça amb el cas Neymar Jr., Bartomeu va tornar a picar l'ullet al soci repetint un discurs perquè cali fins al dia de la votació: el club va de conya i ell no ha tingut res a veure amb l'aldarull constant que s'ha instal·lat a l'entitat.
Davant d'aquesta conya que ja està durant massa, Bartomeu s'ha guanyat a pols que ningú ja se'l prengui seriosament, com al seu dia va passar amb Reyna, que ho va fiar tot a l'èxit del primer equip per aferrar-se a un càrrec pel qual no havia estat triat. Per tant, no ha d'estranyar que comencin a aparèixer com bolets opcions de canvi, necessari, per alliberar l'entitat d'una manera de fer que, en el cas que ens ocupa, arrenca el 2003, s'atura amb una dimissió en grup en el millor moment esportiu del moment (una lliga després de sis anys), un període d'assetjament al club amb suport explícit a una moció de censura, dos anys de silenci davant el millor Barça de la història, una campanya electoral (2010) plena de mentides, una dimissió de Rosell com a president per no suportar la pressió i un any i mig de presidència accidental de Bartomeu amb un no parar sense treva insuportable els darrers anys amb presència constant als jutjats i avergonyiment mundial per una sanció sense poder fitxar.
I tot això, i a diferència del període 2005-08, sense que el famós entorn hagi mogut ni un dit en contra del club. No és estrany, per tant, que la gent digui prou i comenci de veritat la precampanya per treure del Barça Bartomeu amb títols o sense títols.
