Una de freda i una de calenta. Fins avui i prou. Les tres darreres jornades tenen tota la pinta de ser només fredes. L'Espanyol ja no s'hi jugarà absolutament res, en canvi, els contraris (Eibar, Madrid i Celta) s'hi jugaran molt més, pràcticament, la temporada. L'empat de diumenge contra el Rayo va ser, efectivament, una galleda d'aigua freda. Era gairebé el darrer escull per poder haver acabat la temporada millor de com ens l'havien pintat fins a aquest moment. Però res de res. Potser perquè era al matí, un dia assolellat o perquè només es tractava de passar l'estona. El cas és que no vaig veure l'equip amb prou disposició per pensar que tota aquella positivitat acabaria bé. Crec que hi ha dos detalls del partit que marquen el funcionament, el tarannà d'un conjunt. Durant la primera part i amb el resultat en contra cada pilota que sortia per la línia de fons al costat de l'Espanyol servia perquè Kiko Casilla no tingués cap mena de pressa. Podria ser que des de la banqueta li ordenessin deixar respirar els seus companys, però des de la graderia semblava més aviat un acte de desídia. No ho vaig entendre, entre altres coses perquè en el tram final del partit el que va faltar va ser temps. L'altra cosa estranya es va donar en els minuts afegits, que van ser quatre. Ja s'havia empatat, es podia guanyar el partit. L'Espanyol, però, no va modificar res. Quatre homes al darrere que, tot i que s'estava atacant, no passaven de la línia de mig camp. El Rayo va fer tot el contrari: atacar en estol per intentar aconseguir el gol de la victòria. Increïble, els de fora volien guanyar i als de casa ja els anava bé el resultat. Repeteixo: no vaig entendre res de res. Una actitud que mostraria d'una manera meridiana que jugadors i tècnics de l'Espanyol donen la temporada per acabada. I només una de positiva: la nova llei de repartiment dels drets de televisió donarà un respir, encara que sigui petit, a l'Espanyol. Espero.