De broma

És de broma. No hi ha ni un pam, ni mig, de seri­o­si­tat en un esport que mou diners, molts diners, sen­ti­ments i supo­sa­da­ment un grau de pro­fes­si­o­na­lisme com cap altre esport. Fa riure que les per­so­nes que manen no tin­guin l'empenta ni la res­pon­sa­bi­li­tat que cal per estar a l'altura i fer la feina que els toca. Resulta que diven­dres pas­sat era festa i, ves per on, el comitè de com­pe­tició de la que diuen que és la millor lliga de món de fut­bol no es va poder reu­nir, fet que va adul­te­rar com si res els par­tits del cap de set­mana, ja que no van estu­diar els casos que podien rebre alguna sanció o els que podien estal­viar-se-la. I això passa ben a prop del final de la tem­po­rada, en què tot està en joc. Demos­tren poc res­pecte per la com­pe­tició. Més ben dit, cap res­pecte. El mateix que sovint, en cada par­tit, demos­tren els àrbi­tres i els fut­bo­lis­tes pel regla­ment i el joc net. Cap. Tots es recla­men res­pecte mutu i ningú no cedeix. És picar ferro fred. Els àrbi­tres no s'han gua­nyat l'auto­ri­tat. Els fut­bo­lis­tes no els hi reco­nei­xen mai. I els àrbi­tres tam­poc, als fut­bo­lis­tes. Els fut­bo­lis­tes enre­den sem­pre que poden els àrbi­tres argu­men­tant que defen­sen els seus interes­sos i el que fan és des­vir­tuar la com­pe­tició i per­ju­di­car els seus com­panys de pro­fessió i even­tu­al­ment adver­sa­ris. I ningú no diu res. Ni el comitè que no es reu­neix, ni els orga­nit­za­dors de la lliga ni els matei­xos fut­bo­lis­tes. Ni els àrbi­tres. No els interessa. Pre­fe­rei­xen una falsa polèmica con­ti­nu­ada cada set­mana per un all o per una ceba i fer bullir l'olla de par­tit en par­tit al marge de cap con­si­de­ració dels valors que s'hau­rien de trans­me­tre. Es con­for­men a resig­nar-se i pen­sar que tots ple­gats, i les seves actu­a­ci­ons, són un mal neces­sari per a un espec­ta­cle que a la llarga resulta un negoci ruïnós i un mal exem­ple per a molts. I els àrbi­tres es veuen inde­fen­sos davant els fut­bo­lis­tes reco­ne­guts, con­si­de­rats, valo­rats i car­re­gats de duros. Atès això, la seva valen­tia mal entesa es ense­nyar-los tar­ge­tes a dojo i no enten­dre res. No tenen cap altra alter­na­tiva. Ni capa­ci­tat. Ni ningú que els doni suport. Paguen amb la mateixa moneda, però amb l'afe­git que ells tenen la pae­lla pel mànec. Poden san­ci­o­nar-los. Quin plaer! I la supo­sada auto­ri­tat que hau­rien de lluir no l'acon­se­guei­xen en mol­tes acci­ons del joc. Ara els cal, per exem­ple, un esprai per deli­mi­tar i mar­car les distàncies de les tan­ques i la posició de la pilota. No els feien cas. Gens. Mai se situ­a­ven a la distància que marca el regla­ment. Ara els uns, els àrbi­tres, mar­quen la línia i els altres, els juga­dors, es rei­vin­di­quen tre­pit­jant-la com si res. Una revolta ridícula però sig­ni­fi­ca­tiva. Els fut­bo­lis­tes no renun­cien a ser les estre­lles de l'espec­ta­cle. Els àrbi­tres tenen la vir­tut d'afa­vo­rir sovint l'infrac­tor. I no els fa res. Tar­ge­tes per par­lar o pro­tes­tar són fàcils d'ense­nyar. Pre­ser­var el joc i la con­tundència ja és més difícil. En el fut­bol es viu el món al revés.