DIES IRAE
La frustració de Florentino
és qüestió
de diners i propaganda. Dimecres el Madrid va quedar despullat
DIMECRES 13.
La capacitat d'autosuggestió del madridisme oficial no té límits. Ignorant que la Champions de l'any passat la van guanyar, en un mal partit, gràcies a un gol en el temps afegit, la propaganda va elevar aquella conquesta a l'enèsima potència. Va caldre només una ratxa de vint-i-dues victòries a principi d'aquesta temporada perquè la propaganda arribés a cotes siderals: el Madrid d'Ancelotti ja era el millor equip mai vist. La tesi ja estava decidida pel mateix club i els seus portaveus i només calia ratificar-la amb propaganda. El mes de desembre, la COPE, com altres mitjans madridistes, publicava l'enquesta següent: “És millor el Madrid d'Ancelotti que el Barça de Guardiola?” L'únic objectiu era que els participants ratifiquessin el que per a ells ja era una constatació.
Per ser equànimes, és cert que el Madrid estava jugant molt bé a futbol i tenia les seves figures en un gran estat de forma. Però les ganes de convertir l'equip en més del que era, que ja era molt, van impedir que els propagandistes volguessin veure que aquell era un equilibri meravellós però precari. Jugaven molt bé a futbol i golejaven amb facilitat, però sostenir aquell 4-3-3 basat més en les exigències comercials que futbolístiques requeria molta exigència física i mental, sobretot al mig del camp. I no només això: impedia fer rotacions per dosificar els esforços perquè la diferència de qualitat entre els dotze millors jugadors de la plantilla i la resta era evident. Quan va començar a arribar el cansament (Kross), les lesions (Modric) i l'entrada dels suplents (Illarra, Khedira, Lucas Silva), es van veure les mancances de l'equip d'Ancelotti. I malgrat tot, sense deixar de ser un gran equip. El Madrid ha estat impecable amb els més dèbils, però ha patit molt contra tots els equips amb cara i ulls. I fins i tot algun de manifestament inferior li ha fet pujar els colors, com ara el Schalke 04 al Bernabéu. Però la propaganda de la factoria Florentino Pérez ha estat imparable sempre. I quan el Madrid, amb la llengua fora, perseguia en la lliga un Barça cada vegada més embalat, encara semblava que era el Barça el que sucumbiria.
Tota aquesta confusió interessada entre els desitjos i la realitat, però, només feia que amagar una profunda frustració. El que mou Florentino Pérez no és construir un equip de futbol, és esborrar de la història, però sobretot del seu imaginari, el Barça de Guardiola. Però res consistent es construeix des de la frustració. Aquell Barça ja és una icona i, a més, ha emergit el Barça de Luis Enrique amb la força del del primer any de Guardiola. Diferent en futbol, però també amb aspecte d'arribar a ser hegemònic. Doble feina per al club blanc, doble frustració.
Dimecres el rei Florentino va aparèixer despullat per a tot el món del futbol excepte per al madridisme. La propaganda i els diners ja treballen per amagar la realitat. El futbol, però, va per un altre costat. I té color blaugrana.