Herois sobre el caos

Hi va haver, d'entrada, una llosa, que és el que porta sem­pre a l'esquena el Barça després d'un curs en blanc. I el pecat ori­gi­nal d'una direc­tiva atrin­xe­rada després de la marxa ver­go­nyant del pre­si­dent, aquell San­dro Rosell que va mar­xar com va ser-hi, sense res­pon­dre pre­gun­tes. I un càstig que no era del Barça, sinó de Suárez per la seva quei­xa­lada mun­di­a­lista, però que venia en el pack amb el crac. I hi va haver, després, ona­des de mala maror, i un càstig, aquest sí per vicis pro­pis del club, rati­fi­cat quan es con­fi­ava que no, que no s'atre­vi­rien, i un setge judi­cial per aquell fosc exer­cici d'“engi­nye­ria nego­ci­a­dora” que va ser­vir per por­tar Ney­mar, un setge dosi­fi­cat en píndo­les abra­sivíssi­mes i que no deixa d'estrènyer-se sobre el club, i aquell Rosell i aquest Bar­to­meu tan amant de les teo­ries de la cons­pi­ració que es va anar que­dant sol a còpia d'aco­mi­a­dar col·labo­ra­dors a ritme de rècord: del direc­tor espor­tiu –amb el qual va mar­xar Puyol, que se supo­sava que havia de ser relleu– al direc­tor gene­ral, del cap de segu­re­tat a l'entre­na­dor del filial. Bar­to­meu, que va aca­bar subs­ti­tuint Zubi­zar­reta per una mena de ges­tora de fit­xat­ges inte­grada per aquests Rexach & Braida soci­e­tat limi­tada, als quals –en per­tor­bats i fan­ta­si­o­sos deli­ris en què tota sem­blança amb la rea­li­tat segur que és pura coin­cidència– un sem­pre s'ima­gina fent sobre­tau­les eter­nes en res­tau­rants on la fac­tura resulta també eterna. Bar­to­meu, que quan la pressió ja era ina­guan­ta­ble i l'olla sem­blava que explo­ta­ria, va aca­bar anun­ci­ant que ara sí, que con­vo­ca­ria elec­ci­ons.

Hi ha hagut tot això, i més, i el soroll de sem­pre, el que ve de fora, venent un Madrid fabulós i únic que es men­ja­ria cru el que que­dava del Barça i el sex­tet, i el que li pos­ses­sin al davant – al seu blog, La Caverna Azul­grana, el peri­o­dista Albert Martín Vidal ha fet un impa­ga­ble recull dels gre­a­tests hits d'aquell empatx de pro­pa­ganda–, i també el nos­trat, el de la traïció a l'estil, el que no dóna treva a cap nou­vin­gut a la ban­queta, el que tracta el tècnic de torn sem­pre com un sos­pitós que, tan bon punt dei­xem de vigi­lar-lo, trairà les essències.

Sí, aquest equip que ha anat crei­xent fins a aca­bar sent magnífic ha tom­bat tard o d'hora tots els gegants amb què ha topat, ja sigui l'Atlético campió de lliga i inex­pug­na­ble per al Barça del Tata, el Madrid campió d'Europa i que s'ho havia de men­jar tot, el PSG, el City i el ter­rorífic Bayern d'un Guar­di­ola que sem­pre vam pen­sar que el pri­mer cop que se'ns creués en el camí ens gene­ra­ria un pànic escènic para­lit­zant que final­ment no va fer mai acte de presència. Però ara que està tru­cant a les por­tes del cel, cal recor­dar que, a més de tom­bar gegants, l'equip s'ha enfron­tat als nos­tres dimo­nis, i no només als seus, i que ha sos­tin­gut un club esquer­dat i en cai­guda lliure. Ara que el tri­plet de rever­be­ra­ci­ons èpiques i guar­di­o­lis­tes és a tocar, cal insis­tir en el mèrit d'aquests herois que han caval­cat sobre el caos sense cedir mai al ver­ti­gen. Com a mínim és tri­ple.