El Barça toca el cel amb la punta dels dits, mentre que el Real Madrid flaira el sofre de l'infern. Tanta supèrbia han despatxat els merengues com humilitat i esforç els blaugrana aquesta temporada. Al desembre els columnistes afins al madridisme s'omplien la boca comparant el Madrid d'Ancelotti amb el millor Barça de la història. Al desembre molts columnistes propers al Barça s'atrevien a aventurar un any poc joiós per als culers. Semblava la faula de la tortuga i el conill. Luis Enrique anava a poc a poc. Dosificant els jugadors, buscant l'esquema ideal, esperant Luis Suárez. Els blancs van voler cremar-ho tot al més de pressa possible. Utilitzant el seu onze de gala partit rere partit, creient-se invencibles, comparant-se amb el gloriós Barça de Guardiola. Aquesta heretgia ha passat factura als nois del Tito Flo. Han acabat fosos, sense idees i arrossegant-se contra qualsevol rival amb una mica d'entitat. Tot al contrari que els barcelonistes. No només es troben a les portes d'igualar el millor Barça d'en Pep, sinó que, fins i tot, han millorat la versió. Han competit amb els rivals més durs del continent i els han guanyat tots perquè el Barça de Luis Enrique ja no és un equip previsible.

El mateix Guardiola va reconèixer, molt esportivament, que aquest Barça havia afegit més coses a l'esquema habitual de l'equip. I tot això sense perdre l'essència que tant agrada al públic blaugrana. Possessió, sí; domini d'altres variants, també. Els de Lucho ho han fet perfecte en les tres competicions. En la lliga han aconseguit superar un Madrid competitiu fins al final; en la copa, han arribat a la final guanyant tots els partits i topant-se amb la part més difícil del quadre, i en la Champions, de moment, han eliminat els campions de les lligues més importants d'Europa. El més sorprenent, si parlem de la lliga de campions, és que en el partit d'anada els barcelonistes ja havien resolt tots els emparellaments. Ara, a rematar la feina. Dos títols ja seria un èxit. Somiem els tres. El cel ja està guanyat.