Té bemolls, la cosa. Ara que estem tots endollats. Connectats. Pendents dels propis i dels aliens. Ara que esperem a veure el sol i no desitjant que es faci de nit, ara va i resulta que ens hem de destorbar els uns als altres. Dissabte, a un quart de cinc, Girona-Llagostera. Per als que no seguiu gaire la segona divisió, us en faré un resum molt ràpid. El Girona somia pujar a primera divisió per la via ràpida. Estalviar-se el play-off. I per fer-ho ha de conservar la segona posició. Una situació privilegiada. Una oportunitat única. Per als jugadors. Per al club. I per a la ciutat. Ningú ho podia esperar a principi de temporada. Trenta quilòmetres més enllà, el Llagostera. En el seu primer any en la categoria de plata, lluita per jugar el play-off. D'ascens. Fa deu anys s'embrutaven de fang arreu de Catalunya. Ara murmuren sobre el Camp Nou i el Bernabéu. Una situació privilegiada. Una oportunitat única. Dissabte, els veïns han quedat. Per trobar-se. A un quart de cinc. I un dels dos no quedarà content. Té bemolls, la cosa.

Per als que no conegueu la relació entre uns i altres, entre Girona i Llagostera, us en faré un ràpid resum. Resulta que l'actual entrenador del Llagostera, Oriol Alsina, fa no gaire va ser el director esportiu del Girona. Duplicava càrrecs. Traduït, vol dir que mentre n'entrenava un, tallava el bacallà a casa de l'altre. De fet, la clau de l'èxit d'aquest Girona rau en Pablo Machín, el seu entrenador. I sabeu qui el va escollir? Això mateix. L'Oriol Alsina. Ara imagino un d'aquests sopars que fan, de tant en tant, tots dos. No tinc ni idea, i de fet tampoc m'interessa gaire, si comparteixen els primers, els segons o les postres. Però el que és clar és que dissabte cadascú pagarà el seu. No els val el repartiment, de punts. Tant de bo, però és guanyar o fer un pas enrere. Té bemolls, la cosa.

A l'estudi de casa, des d'on escric aquestes línies, podria obrir el calaix i passar un drapet sobre el reguitzell de tòpics que, malauradament, acompanyen l'esport. O el periodisme. O tots dos. L'atzar és capritxós. És llei de vida. Estava escrit. El futbol és així. Però no em dóna la gana. M'estimo més pensar: té bemolls, la cosa.