Si hi ha una cosa que penso que en els últims anys ha faltat a can Barça és que no s'ha aconseguit trobar un relleu per a Navarro. Quan parlo de relleu no em refereixo a un jugador, sinó a un referent per a l'aficionat. Sigui perquè els jugadors marxen a l'NBA amb molta facilitat, sigui perquè hi ha equips a Europa econòmicament potents o sigui perquè no han rendit al nivell esperat i se'ls ha buscat un recanvi, la qüestió és que el Barça ha hagut de fer en els últims anys massa canvis. Massa. Segur que al tècnic, Xavi Pascual, i el secretari tècnic, Joan Creus, els agradaria no haver de fer tants moviments, però el mercat mana. En els últims anys, hi ha hagut tres jugadors que han marxat que per mi han condicionat el lideratge del vestidor. Quan dic lideratge no em refereixo a ser un gran jugador com ho era Pete Mickeal, tot un líder a la pista. Parlo de lideratge al vestidor i de ser un símbol per a l'afició. Dos d'aquestes tres jugadors eren Roger Grimau i Víctor Sada. Tots dos eren de la casa, tots dos feia molts anys que hi eren, sabien perfectament què representava el Barça i tenien la mateixa filosofia que Pascual. El tercer símbol, per mi, era Gianluca Basile. L'italià donava un plus a l'equip, era un exemple a seguir i això costa molt de trobar, sobretot en un jugador forà. Des de fa anys hi ha Navarro que és, sens dubte, la gran estrella. Per mi és únic i irrepetible i no hi haurà cap altre jugador tan bo com ell. Però falten símbols a l'equip. Navarro està massa sol. Semblava que quan es va fitxar Ricky ho podia ser. Però va donar massa poc. Després va aparèixer Huertas, que també tenia el perfil, però l'NBA també va trucar a la seva porta. Hezonja ho tenia tot per ser-ne un pel seu caràcter, lideratge i qualitat. Però també ha volgut volar cap a l'NBA. L'aposta de quatre anys d'Abrines és una aposta del Barça pel jugador, però sobretot d'Abrines pel Barça. L'NBA també el vol, però els somnis, de vegades, poden esperar.