Alegries i tristeses a finals de temporada
Estava veient una pel·lícula no especialment bona (però continuava emocionada amb una de boníssima que, la nit anterior, vaig veure dues vegades seguides) a Canes mentre el Barça jugava el partit contra l'Atlético de Madrid. Quan vaig sortir de la sala, vaig saber que el meu equip havia guanyat la lliga amb un gol que, de nou, va marcar Messi. Això últim m'ho va remarcar l'endemà el venedor ambulant de diaris que, des de fa 24 anys, trobo cada jornada del festival, a les 8 del matí, prop de l'entrada de l'auditori Lumière i amb el qual, el dia abans o posterior als partits, tinc breus converses futbolístiques. El cas és que, després dels dos primers dies a Canes, en què em vaig mantenir enganxada al futbol amb les semifinals de la Champions, pràcticament m'havia oblidat de la lliga, potser perquè la donava per guanyada i també perquè tenia prou ganes d'oblidar-me del futbol per fer una plena immersió cinematogràfica.
No vaig celebrar que el Barça havia guanyat la lliga, o potser només vaig fer un brindis amb els amics barcelonistes i cinèfils amb els quals comparteixo l'estada a Canes, i en certa manera em vaig sentir alliberada per la distància dels llocs on es va festejar col·lectivament als carrers la nova victòria de l'equip liderat per Messi, aquesta llegenda futbolística cultivada en un pur present continu des de fa quasi una dècada. Tampoc no sé per què em vaig sentir alliberada, perquè, de fet, no em cal estar a fora per no sortir al carrer a celebrar les victòries del Barça. Puc viure els partits com una fanàtica, em puc abraçar quan marquen gols (fins i tot amb desconeguts si estic en un bar) i sentir-me francament alegre si guanyen una competició. Però, un cop acabat, tinc tendència a la retirada. Si la victòria em troba fora de casa, hi torno i m'hi tanco. Encara més quan sóc a Barcelona, tan a prop com visc de la Rambla, encara que no precisament de Canaletes. Tant se val. Hi ha alguna cosa que em du a replegar-me, a disfrutar-ho gairebé íntimament, fins i tot a entotsolar-me. Potser és perquè em resta, o se'm renova potser amb el perill d'una certa demagògia o no sé si puritanisme, una concepció política per la qual em sembla desmesurada la manifestació col·lectiva a propòsit de les victòries futbolístiques. I també perquè l'expressió pública de l'alegria, tant l'individual com la compartida, em sembla impúdica, una mica grollera i fins i tot poc estètica.
Quasi com una coda, he de dir que m'entristeix que Xavi se'n vagi del Barça amb destinació a Qatar. Hauria estat bonic que acabés la seva carrera al club. Recordo que va expressar aquest desig fa uns anys. Se'n va per diners? Perquè, com diu, no se sent prou important a l'equip? S'hi sentirà més a Qatar? Ai, aquestes relacions barcelonistes amb un dels països on, amb tants edificis per construir, hi ha més esclavatge laboral. Hi pensaré més, en aquesta tristesa.