Xavi viu el comiat somiat per qual­se­vol fut­bo­lista. Se'n va dei­xant enrere dis­set anys de ser­vei al pri­mer equip del Barça, havent con­tribuït a cons­truir l'etapa més glo­ri­osa de la cen­tenària història del club. Se'n va aixe­cant copes i reco­llint l'estima i el reco­nei­xe­ment de l'afició culer. S'emporta la satis­facció de 23 títols con­que­rits que poden ser 24 o 25 si hi suma la copa i la Cham­pi­ons. El seu últim par­tit serà la final de Berlín, el par­tit que tots els fut­bo­lis­tes del món volen jugar. Se'n va sabent que el club li guarda un pro­jecte de futur. I se'n va con­ver­tit en alguna cosa més que un fut­bo­lista, una lle­genda del bar­ce­lo­nisme, l'emblema d'una època dau­rada i un esten­dard de l'ADN Barça, com a juga­dor de la Masia i expo­nent genuí de l'estil de joc marca de la casa. El culer ha d'estar orgullós de Xavi, per tot això i també perquè, al marge de les cir­cumstàncies favo­ra­bles, club i juga­dor han estat a l'altura del moment. Però també és un bon moment per fer autocrítica, perquè no tot és de color rosa. I no perquè molts altres ídols de l'afició hagin hagut de dei­xar el club sense glòria, sense estima o per la porta del dar­rere. Sinó perquè en algun punt d'aquests dis­set anys molts culers han estat injus­tos amb Xavi. Per exem­ple, quan el van acu­sar de sal­var el cap de Van Gaal, amb un gol deci­siu a Valla­do­lid. O quan les ser­vi­tuds tàcti­ques de jugar com a 4 li talla­ven les ales i el van con­ver­tir en un juga­dor incomprès, capaç de plan­te­jar-se escol­tar ofer­tes del lla­vors poderós fut­bol italià. O quan, després de demos­trar gràcies a Rijka­ard fins a quin punt podia ser deter­mi­nant per al fut­bol de l'equip, alguns el van tor­nar a asse­nya­lar com a peça pres­cin­di­ble per tan­car l'era de l'auto­com­plaença. Ja sabem com va anar tot després... Campió de tot, clau de volta de l'equip, col·lec­ci­o­na­dor de podis de la Pilota d'Or, i un llarg etcètera. És per coses com aquesta que el Barça ha de tenir sem­pre un cri­teri tècnic amb pes sufi­ci­ent per com­ba­tre els tsu­na­mis que ame­na­cen la raó, vin­guin de la llotja, de la ban­queta, de la grada o de l'entorn