D'on no n'hi ha no en pot rajar
un aquí caic, allà m'aixeco, una muntanya russa
Ha estat un final de lliga més aviat trist. De fet, es miri com es miri, ha estat en consonància amb el tarannà de l'equip tota la temporada. Hi ha qui, sigui entrenador o directiu, s'entossudeix a qualificar-la de bona i fins i tot puntua l'actuació de l'equip amb un vuit. Generós, molt generós un vuit. Massa. De fet, tota la temporada ha estat un aquí caic allà m'aixeco, una espècie de muntanya russa sense suc ni bruc. No hi ha hagut continuïtat ni esforços ni sacrificis continuats. En molt poques ocasions s'han pogut comptar més de dos o tres bons resultats seguits. Els guarismes han estat prims, escassos, tant en defensa com en atac. Al davant només Sergio García donava solvència a l'atac, encara que fos amb comptagotes. L'alternança de Stuani i Caicedo, no ha anat més enllà del que seria una operació d'emergència o assistida. Al darrere, la solvència només l'ha donat el porter. El mig camp ha sigut com una selva, molta vegetació però poc arrelada, efímera. Probablement, el millor que li podia passar a l'Espanyol és no classificar-se per jugar a Europa. Simplement, perquè tal com està el panorama dels números, no s'ho pot permetre. A partir d'ara, un dels maldecaps de la directiva serà el de mirar com es confecciona una plantilla solvent, amb garanties i que torni a enganxar els seguidors blanc-iblaus. Crec que aquesta és, precisament, la gran assignatura pendent del club. No s'han complert, ni de bon tros, les grans expectatives que s'havien creat arran de la construcció del nou estadi. Es podrien comptar amb els dits de la mà les vegades que s'ha omplert fins a la bandera. D'aquells trenta mil socis del primer any després de l'estrena de l'estadi ja no se'n canta ni gall ni gallina. No voldria ser pessimista, però és la crua realitat. Ara com ara l'Espanyol no es pot permetre canviar perquè sí l'entrenador, ni que un jugador li faci xantatge per la seva renovació.