D'on no n'hi ha no en pot rajar

Ha estat un final de lliga més aviat trist. De fet, es miri com es miri, ha estat en con­sonància amb el tarannà de l'equip tota la tem­po­rada. Hi ha qui, sigui entre­na­dor o direc­tiu, s'entos­su­deix a qua­li­fi­car-la de bona i fins i tot pun­tua l'actu­ació de l'equip amb un vuit. Generós, molt generós un vuit. Massa. De fet, tota la tem­po­rada ha estat un aquí caic allà m'aixeco, una espècie de mun­ta­nya russa sense suc ni bruc. No hi ha hagut con­tinuïtat ni esforços ni sacri­fi­cis con­ti­nu­ats. En molt poques oca­si­ons s'han pogut comp­tar més de dos o tres bons resul­tats seguits. Els gua­ris­mes han estat prims, escas­sos, tant en defensa com en atac. Al davant només Ser­gio García donava solvència a l'atac, encara que fos amb comp­ta­go­tes. L'alter­nança de Stu­ani i Cai­cedo, no ha anat més enllà del que seria una ope­ració d'emergència o assis­tida. Al dar­rere, la solvència només l'ha donat el por­ter. El mig camp ha sigut com una selva, molta vege­tació però poc arre­lada, efímera. Pro­ba­ble­ment, el millor que li podia pas­sar a l'Espa­nyol és no clas­si­fi­car-se per jugar a Europa. Sim­ple­ment, perquè tal com està el pano­rama dels números, no s'ho pot per­me­tre. A par­tir d'ara, un dels mal­de­caps de la direc­tiva serà el de mirar com es con­fec­ci­ona una plan­ti­lla sol­vent, amb garan­ties i que torni a engan­xar els segui­dors blanc-iblaus. Crec que aquesta és, pre­ci­sa­ment, la gran assig­na­tura pen­dent del club. No s'han com­plert, ni de bon tros, les grans expec­ta­ti­ves que s'havien creat arran de la cons­trucció del nou estadi. Es podrien comp­tar amb els dits de la mà les vega­des que s'ha omplert fins a la ban­dera. D'aquells trenta mil socis del pri­mer any després de l'estrena de l'estadi ja no se'n canta ni gall ni gallina. No vol­dria ser pes­si­mista, però és la crua rea­li­tat. Ara com ara l'Espa­nyol no es pot per­me­tre can­viar perquè sí l'entre­na­dor, ni que un juga­dor li faci xan­tatge per la seva reno­vació.