Xiular per respecte

Què hau­ria de fer el senyor Miguel Car­de­nal, pre­si­dent del Con­sell Supe­rior d'Esports (CSD), perquè l'himne de l'estat que ens obliga a pagar-li el sou no se'ns fes tan antipàtic? D'entrada, apren­dre a com­por­tar-se. Que se sàpiga, si encara no han can­viat les lleis, aquest senyor és un tre­ba­lla­dor de tots els qui paguem impos­tos a l'Agència Tri­butària, i no sem­bla pas que l'hàgim con­trac­tat per ficar el nas on no el dema­nen.

A través de tan­tes dele­ga­ci­ons com vul­gui, cap mem­bre de cap govern de cap estat no té cap dret de ficar-se en la manera d'expres­sar-se dels ciu­ta­dans lliu­res a qui deu lle­ial­tat i res­pecte, perquè és per una sim­ple i ele­men­tal regla de res­pecte democràtic que gua­nyar per vots unes elec­ci­ons no impli­qui, de cap manera, sub­ver­tir l'ordre i manar per impo­sició del càrrec. És aquí on les majo­ries abso­lu­tes es mos­tren per­ver­ses, perquè ten­dei­xen a trans­for­mar els ser­vi­dors públics en éssers sub­ver­sius, per­so­nes per a qui el govern de la cosa pública, del llatí res publica, no és sinó l'exer­cici d'exe­cu­tar el poder per obediència jeràrquica.

I trans­for­mar la gestió del bé comú en una piràmide d'exe­cu­tors en cadena és tan nociu com les esta­fes econòmiques que s'hi basen, perquè es fona­men­ten en una rea­li­tat inflada no pas per lleis de cor­res­pondència lògica sinó per ordres de cre­en­ces arbitràries.

Orde­nar que s'impe­deixi xiu­lar l'himne d'Espa­nya, posar la llei al ser­vei d'una creença no mata sola­ment la sepa­ració de poders de Mon­tes­quieu, sinó que equi­para Espa­nya a una república islàmica, perquè no són les for­mes, sinó els prin­ci­pis, allò que cor­re­geix l'aber­ració de supe­di­tar l'argu­ment al dogma.

Res­pec­tar un símbol, un himne o una senyera és res­pec­tar les lleis de les per­so­nes que s'hi sen­ten iden­ti­fi­ca­des; i si les lleis sot­me­ten, rebel·lar-s'hi és tor­nar el res­pecte a l'ordre democràtic.