Hora de dinar. Eixim a fer un volt pel barri. Entrem al bar d'un conegut on es dina fàcil i ràpid. El trobem inundat de samarretes de l'Athletic de Bilbao. “Ongi etorri” (‘benvinguts a Catalunya'). Dues paraules en basc ajuden molt a trencar el gel. Fotos, abraçades i la conversa inevitable. Ells que diuen que ens deixem guanyar, que ja guanyarem nosaltres la Champions, que a ells els fa molta il·lusió la copa. “Somos ‘lagunak' para algo, no?” Lagunak (‘amics'). I tant. “Però al camp són onze contra onze.” A partit únic això sí, reconeguem-ho tots, qualsevol resultat és possible. “Escolta: si hem de perdre contra algú millor que sigui contra vosaltres, què caram.”

Els txuri-gorria (‘blanc-i-vermells') han envaït la ciutat, han ocupat Barcelona i això ha estat (com a mínim ha estat abans del partit, que és quan he escrit aquest article), una festa enorme. No hi ha cap d'ells que no porte o la samarreta de l'equip o la de la seua selecció nacional, i la veritat és que es fan notar molt. Molt. Emociona d'una manera molt especial pensar que només un de cada cinc seguidors entre els que s'han desplaçat tenien entrada per al camp, un seient per a veure en directe el partit. La resta dels seguidors de l'Athletic que han vingut podrien veure el matx tranquil·lament des de casa, al seu país i, tanmateix, s'han posat els quilòmetres que han fet falta entre pit i esquena per tal de ser a prop dels seus jugadors, perquè sentiren l'ànim de la seua afició.

I, mirant i saludant els aficionats bascos presents al bar del meu amic, no he pogut deixar de pensar en la tragèdia de Heysel, de la qual just aquesta setmana ha fet trenta anys. M'agradaria que el futbol fóra sempre una celebració semblant a aquesta que vam viure ahir: un enfrontament al camp i una alegria compartida a les grades i als carrers. Amb els lagunak de l'altre equip.