Començo a escriure l'article tot just al migdia del dissabte, 30 de maig, en què a la nit es disputarà (o hauria de dir-ho en passat?) la final de la copa entre un Barça que sembla pletòric i un Athletic de Bilbao sempre il·lusionat: vés a saber, potser certament s'haurà complert allò que la tercera és la bona, tenint en compte les tres finals protagonitzades pels dos clubs en els últims sis anys. Tot just començar m'adono que la temporalitat del text és complicada: no sé si utilitzar el present, el passat o el futur. De fet, però, només puc escriure-ho en un present en què no s'ha celebrat el partit que haurà tingut lloc quan el text es publiqui. Per no complicar la vida als redactors d'aquest diari esportiu que aleshores estaran molt enfeinats, una no pot entregar l'article a les dotze de la nit. Ni tan sols a les deu. Això ho apunto perquè no és que pretengui parlar (o especular) del partit, sinó que voldria fer referència a una acció prèvia que m'atreveixo a dir que haurà passat sense que pugui saber encara si s'esdevindrà realment: la xiulada a l'himne espanyol. L'article, per tant, serà inevitablement obsolet o, en certa manera, anacrònic. Tanmateix, m'atreveixo a augurar que hi haurà (hi haurà hagut) a l'estadi, que diria en Puyal, una gran xiulada a l'himne espanyol per part dels seguidors del Barça i de l'Athletic reunits al Camp Nou. A més, com a resposta a tanta amenaça i a tanta nostàlgia de l'autoritarisme franquista amb el qual es va concebre la monarquia encara regnant, també m'atreviria a dir que la xiulada es reproduirà arreu de Catalunya i del País Basc. Una xiulada ciutadana que transcendeix el marc futbolístic. Una acció política.

Subscric pràcticament les deu raons amb les quals Vicenç Partal argumenta, en un article publicat a Vilaweb, la seva xiulada a l'himne espanyol: és una forma de protesta política, no és una qüestió d'educació o de no-educació, sí una resposta a les amenaces, un suport a les seleccions nacionals catalanes, també una protesta per la prohibició del 9-N i la sentència de l'Estatut, una manera de pronunciar-se en contra dels intolerants que sempre volen fer trampa i diuen que als mitjans de comunicació catalans no hi ha la pluralitat que sí que hi ha en els estatals, una denúncia de la falta de legitimitat de la monarquia espanyola, una acció solidària amb els bascos, una acció d'homenatge al president Suñol i a favor de la memòria històrica, i, sobretot, perquè dóna la gana fer-ho. Ell xiularà des del lateral de la segona graderia. Jo, potser virtualment, ho faré a casa meva, davant de la televisió. I, a més, hi afegiré un motiu que m'han recordat amb una imatge transmesa per les xarxes socials: ho suggereix Lauren Bacall, que a To have and have not, explica què s'ha de fer per xiular. És molt fàcil: “Ajuntes els llavis i bufes.” I a mi, sincerament, les reines del cinema sempre m'han inspirat molt. Més que els reis i reines que encara corren pel món.