En un club amb més de cent anys d'història són molts els juga­dors que han dei­xat empremta. Però hi ha alguns que trans­cen­dei­xen més enllà de l'època en què van jugar per pas­sar a ser lle­gen­des, mites d'un club car­re­gat d'història que s'ha man­tin­gut fidel a uns valors de lli­ber­tat, democràcia i com­promís amb el país. En suma, tal com postu­lava el pre­si­dent assas­si­nat Josep Suñol, valors de ciu­ta­da­nia i d'iden­ti­fi­cació amb uns colors que repre­sen­ten molt més que un club per esde­ve­nir una manera de ser i d'enten­dre el món. Xavi, amb Car­les Puyol, ha esde­vin­gut el símbol de tota una gene­ració de juga­dors for­mats a la Masia que, a còpia d'esforç i de superació cons­tant, han aca­bat tri­om­fant al pri­mer equip.

Xavi repre­senta l'èxit del juga­dor com­promès amb els colors amb què ha cres­cut i que ha desen­vo­lu­pat tota la seva car­rera espor­tiva al FC Bar­ce­lona. Hi va arri­bar amb onze anys el 1991 i després de pas­sar per les diver­ses cate­go­ries del club va debu­tar a pri­mera divisió l'estiu del 1998 i no va tri­gar a con­so­li­dar-se al pri­mer equip, on ha estat, jun­ta­ment amb Andrés Ini­esta, un dels pilars fona­men­tals i més repre­sen­ta­tius del joc de con­trol de l'equip durant les dues dar­re­res dècades. És de llarg el juga­dor que més par­tits ofi­ci­als ha dis­pu­tat amb el Barça i també el que ha acon­se­guit més títols, 23 que poden ser 25: 8 lli­gues (1998/99, 2004/05, 2005/06, 2008/09, 2009/10, 2010/11, 2012/13 i 2014/15), 3 Cham­pi­ons (2005/06, 2008/09, 2010/11 i pen­dents de la final de dis­sabte),3 copes del Rei, amb la d'ahir (2008/09, 2011/12, 2014/15), 2 super­co­pes d'Europa (2009/10 i 2011/12), 6 super­co­pes d'Espa­nya (2005/06, 2006/07, 2009/10, 2010/11, 2011/12, 2013/14) i 2 mun­di­als de clubs (2009/10, 2011/12).

En suma, un pro­fes­si­o­nal modèlic amb una car­rera d'èxits que també va tenir moments amargs com la lesió als lli­ga­ments encre­uats de la tem­po­rada 2005/06 que el va apar­tar dels ter­renys de joc cinc mesos. Un capità eficaç que ha con­tribuït a man­te­nir la cohesió del ves­ti­dor i d'una per­so­na­li­tat i un com­por­ta­ment exem­plar al camp. Un d'aquells juga­dors que tota una gene­ració de culers –espe­ci­al­ment els més joves quan pas­sin els anys– recor­darà amb nostàlgia i admi­ració.

L'home­natge que se li va tri­bu­tar al Camp Nou fa poc més d'una set­mana coin­ci­dint amb el par­tit con­tra el Depor­tivo de la Coru­nya i la con­questa de la vint-i-tre­sena lliga no només era més que meres­cut (la samar­reta amb el número 6 s'hau­ria de mos­trar en algun lloc de l'estadi, com es fa en el bàsquet, i reti­rar el 6 de la nume­ració), sinó que con­trasta amb el cal­vari que està patint un bon amic seu al Real Madrid: Iker Casi­llas. Però és clar que nosal­tres par­lem de valors i altres enal­tei­xen un señorio que no se sap molt bé en què con­sis­teix.

Gràcies per tot el que ens has donat, Xavi, i no tri­guis a tor­nar. L'afició t'estarà espe­rant.