Des que Ángel María Villar, exju­ga­dor de l'Ath­le­tic Club i autor d'un cop de puny a Johan Cruyff, és pre­si­dent de la Fede­ració Espa­nyola de Fut­bol no es recorda un mal arbi­tratge al seu exe­quip, i sí mol­tes sos­pi­tes de com segueix en la lliga. I és clar, a l'hora de desig­nar un àrbi­tre per a la final, del calaix dels àrbi­tres lamen­ta­bles es va triar un dels pit­jors, Car­los Velasco Car­ba­llo, cosa que amb els pre­pa­ra­tius de la xiu­lada, la festa, la ger­ma­nor i altres històries va pas­sar des­a­per­ce­buda per a tot­hom.

Velasco Car­ba­llo és el típic tre­ba­lla­dor que en una enti­tat mínima­ment decent hau­ria sal­tat pels aires fa anys per la seva nul·la millora en les con­di­ci­ons que reque­reix la seva feina. Era, sens dubte, la millor tria per per­ju­di­car el Barça. Mira que m'agrada par­lar poc o gens dels àrbi­tres, però el que va per­pe­trar l'altre dia el madri­leny Car­ba­llo és denun­ci­a­ble, tot i que amb el bany blau­grana ha que­dat en un segon o ter­cer terme, com molts dels arbi­trat­ges que suporta cada tem­po­rada l'equip, que que­den obli­dats pel bon resul­tat blau­grana.

Res­pecte demana la FIFA a tots els juga­dors, i també que siguin com­pren­si­bles i bona gent amb els àrbi­tres. Res­pecte demana el món del fut­bol a la FIFA, que ja fa més d'un segle que té els matei­xos pro­ble­mes, sense que l'orga­nisme es posi a tre­ba­llar per solu­ci­o­nar-los, per exem­ple, la cor­rupció i les males pràcti­ques dels àrbi­tres.

Car­ba­llo va arri­bar al Camp Nou –tot i que ell acabés el par­tit pen­sant que s'havia jugat a San Mamés–, i després de sen­tir la xiu­lada, va voler arren­car la nit amb l'anul·lació d'un gol legal, com tants i tants se n'han anul·lat al Barça. Devia pen­sar, mira, Ney­mar, aquell a qui en els quarts de final del mun­dial un colombià li va cla­var el genoll a l'esquena –no vaig treure ni tar­geta–, li va tren­car una vèrte­bra i el van treure de cir­cu­lació del tor­neig. Qui­nes coin­cidències.

Suposo que encara afec­tat pel soroll de la xiu­lada ini­cial, va per­me­tre les pun­ta­des de peu que ja són habi­tu­als en un par­tit en què juga l'Ath­le­tic i que a ulls de segons quins àrbi­tres no són ni amenaça d'advertència. I va arri­bar la jugada de l'embo­lic, en què Ney­mar va pro­var coses que només pro­ven els atre­vits i vir­tu­o­sos, i va aca­bar amb un aplec de tro­glo­di­tes col­pe­jant-lo, al terra, com si fos l'asset­ja­ment a una banda de delinqüents. La tar­geta va ser després per a Bus­quets, per quei­xar-se de la rei­te­ració de pun­ta­des de peu dels rivals, en una falta a favor del Barça.

He de reconèixer que a mi Ney­mar també em treu de polle­guera, espe­ci­al­ment quan l'acció ata­cant del Barça pren certa ver­ti­ca­li­tat i reque­reix velo­ci­tat i sovint ell fa irre­lle­vant la seva inter­venció, fins i tot con­ge­lant l'acció i tor­nant la pilota, després de reme­nar-la i reme­nar-la sense cap sen­tit, fins i tot a la seva defensa. Això m'exas­pera, perquè obvia per norma la pas­sada fàcil i el pri­mer toc. Però sem­pre em tro­barà al seu cos­tat defen­sant-lo quan amb la pilota als peus o bus­cant l'espai, mira cap a por­te­ria. Valent, atre­vit, virtuós, el típic juga­dor per qui val la pena pagar l'entrada per veure'l en acció. Per això, sí que es mereix una cam­pa­nya de res­pecte per pro­te­gir-lo dels tro­glo­di­tes que fan de la pun­tada de peu una cul­tura.