Aquest dia, tot parlant amb periquitos, va ser inevitable que hi hagués qui es posés en la pell de l'Atlhetic de Bilbao. Pel fet d'estar entre col·legues i parlar en veu baixa li va ser molt més fàcil deixar anar que mirant la final de copa per la televisió li va entrar un calfred realista: “Sort que no vam passar a la final, el Barça ens n'hauria fet un sac.” La rèplica no es va fer esperar i la resta vam intentar treure arguments de sota les pedres per contradir la seva afirmació. Els exercicis d'ucronia van començar per la part merament esportiva del partit per acabar parlant de xiulets. Tots reconeixíem l'estat de gràcia, la forma i les ganes de títols dels jugadors del Barcelona, en especial Messi. També hi havia acord que el Bilbao és un equip defensivament molt més contundent que l'Espanyol, però que no li va servir per a gaire res més que per mostrar la seva agressivitat davant el malabarisme d'un brasiler que es va considerar un insult. Per descomptat que l'Espanyol difícilment n'hauria sortit benparat. Ara com ara la diferència és abismal, i punt. Però si en el punt esportiu hi havia un cert acord en la “impossibilitat de...” no va passar el mateix en tocar el tema de la xiulada a l'himne i al rei. La unanimitat total entre les aficions del Barça i el Bilbao hauria estat la mateixa amb els seguidors blanc-i-blaus? Hauria sigut diferent, segur. I no pas perquè no hi hagi seguidors catalanistes, sobiranistes o independentistes a l'Espanyol (perquè n'hi ha, i de pedra picada!) sinó perquè els “altres” solen fer molta més fressa, es deixen veure i criden més. O simplement, si són els dels despatxos, la seva situació els fa voler treure-hi importància, fer-se els reis de l'equilibri i mirar cap a un altre costat. De fet, tot plegat ens posa en aquella situació incòmoda ja d'origen, del nom que vanposar al club quan el van batejar. I sobretot, per alguns el va intent de demostrar que el nom no fa la cosa.