Com en els vells temps, com fa set o vuit anys –sí, com les motos, el temps vola–, va ser espectacular la panoràmica pintada des del podi de Mugello, amb la pista inundada de samarretes, gorres i banderoles del 46 llampant. Sortint des del vuitè lloc i ancorat en l'onzè per culpa d'una mala arrencada, com cada diumenge que el semàfor s'apaga, Il Dottore va trobar el remei per recuperar-se, llimar dècimes i arribar fins al podi.

Com cada diumenge, Valentino Rossi va receptar puntual la medicina, en aquest cas als més de 90.000 aficionats que hi havia a Mugello, un 20% més dels que hi havia en la cursa de l'any passat. Un augment de públic que ja es va donar a Jerez, amb 122.551 espectadors presenciant la cursa i que van ser 243.570 comptant tot el cap de setmana –deixant enrere els 229.416 de fa un any. També a Le Mans el tema va augmentar: dels 88.222 espectadors del 2014 als 93.531 d'enguany. Sense resultats no hi ha història d'amor que s'alci ni acte de fe que prosperi, si bé quan la persona transcendeix aquest món i passa al regne dels déus guanyar o perdre és secundari. Superflu, en alguns casos. Pot proclamar-se Valentino Rossi campió del món? Amb 36 anys, pot proclamar-se Valentino Rossi campió del món per desena vegada?

Fa anys que en la persona de l'italià les preguntes enfocades des de la distorsionadora lent del triomf són impertinents, voregen la vulgaritat. Si Il Dottore guanya el sentiment dels milions de fidels que combreguen amb el seu somriure és indescriptible, tan indescriptible com ho és la devoció que senten pel pilot d'Urbino. Plogui, nevi o faci sol. Competidor nat com no n'hi ha, Rossi només corre per guanyar malgrat que el pes i el pas dels anys li han ensenyat a camuflar l'acidesa d'un segon, un tercer o un cinquè lloc. Però una cosa és ell i una altra els seguidors, fanàtics la immensa majoria. Fervorosos que després de les tres primeres curses –victòries al Qatar i a l'Argentina i tercer lloc a Texas– s'ho van creure, això del desè títol mundial, i que han fet dels caps de setmana de gran premi una peregrinació en massa, de circuit en circuit, que tenyeix de groc tot allò que trepitja.

És l'hora de Montmeló. Després de tres anys (2010, 2011 i 2012) amb diumenges de poc més de 80.000 espectadors –anotem-ho, el 2010 Rossi no hi va córrer perquè es va trencar la tíbia i el peroné justament a Mugello, i els dos anys següents anava amb la Ducati–, l'any passat (92.895) i en fa dos (91.733) es va franquejar la barrera dels 90.000. Superar els 110.000 com el 2007 i el 2008 quan friccionaven el blau, el vermell i el taronja de Rossi, Stoner i Pedrosa sembla francament impossible. Però amb el psicòleg Marc Márquez prescrivint comprar entrades als aficionats, Lorenzo amb una salut de ferro i Il Dottore líder del mundial, la concurrència s'entreveu fenomenal.