La prudència és un bon company de viatge per al Barça per afrontar la final d'avui, però no ho és menys que la confiança en les pròpies forces. El Barça va perdre a Atenes en bona part per un excés de confiança, però després ha guanyat tres títols més perquè ha sabut estar a l'altura de les circumstàncies. Saber disputar una final, dominar la tremolor de cames, només s'aconsegueix jugant-ne moltes i guanyant-ne unes quantes. També hi ajuda el pes de la samarreta, encara que aquest factor a vegades juga en contra, sobretot si els jugadors que la porten no estan al nivell de la història del club.

Tant el Barça com el Juventus han jugat finals, n'han perdut i n'han guanyat, i tenen una samarreta que té molt pes històric. En aquests grans detalls, aparentment hi ha igualtat entre els dos finalistes. Però com més tanquem el focus, més favorit és el Barça.

Els grans detalls que situen el Barça en la història recent són demolidors a favor seu. Aquesta final és la que el pot col·locar com a guanyador de quatre de les últimes deu edicions de la lliga de campions. I també el pot situar en el tercer esglaó del podi de guanyadors, amb cinc trofeus, al costat del Bayern de Munic i el Liverpool, només per sota del Milan (7) i el Madrid (10). En aquests mateixos deu anys no hi ha cap altre club que hagi repetit títol, mentre que el Barça ha aixecat la copa tres vegades abans de la final d'avui. I quatre dels altres guanyadors han estat els que han eliminat el Barça a semifinals: tres vegades d'un pèl (United 2008, Inter 2010, Chelsea 2012) i una amb golejada (Bayern 2013).

La història de l'última dècada de la lliga de campions s'explica pràcticament a partir del Barça, sobretot si guanya la final d'avui. Si ho aconsegueix, establirà el més semblant a una llarga hegemonia en la màxima competició.

Aquests grans detalls, juntament amb el petits, són els que demostren que és el Barça el que intimida els rivals en els finals. Des del 1992 a Wembley, la progressió del Barça ha suposat passar de mirar amb respecte qualsevol rival a imposar-ne ell. De guanyar la primera copa en la pròrroga, a remuntar en la segona, a guanyar amb solvència la tercera i exhibir-se en la quarta. Això no vol dir que la d'avui hagi de ser un passeig. Però sí que ha de ser l'equip de Luis Enrique el que imposi les condicions.

En això hi tenen a veure també els petits detalls. Els petits detalls són la precisió i la potència de Koeman el 1992 a Wembley quan les cames de tots ja feien figa. També són els un contra un de Valdés amb Henry a París el 2006. O el gol d'Iniesta i Eto'o en el minut 9 a Roma en la primera ocasió de gol, amb el Barça fet un manyoc de nervis. O... de fet, a Wembley, el 2011, no van ni caldre petits detalls, perquè el Barça va ser immensament superior al United.

El Barça ara ja no lluita per treure el cap a la història del futbol. Lluita per continuar liderant la història en la pròxima dècada. Per això ha de guanyar avui. Davant seu, però, tindrà un equip que està on estava el Barça fa deu anys. Qui guanyarà? No ho sé. Però sí que sé que el Barça competirà com un campió.