El final de lliga ha estat excitant per a milions de culers, que han frisat amb el Barça com ja va passar l'any 2009 quan Guardiola estava a la banqueta. Els bars de moltes localitats catalanes s'han omplert d'un públic intergeneracional que ha volgut acompanyar l'equip, des de la distància, en l'últim tram de curs. Desgraciadament, però, no tothom gaudeix del futbol de la mateixa manera. Els diaris van plens d'articles que critiquen la violència (física i verbal) quan un camp s'omple de crits xenòfobs o hi cauen plàtans, ampolles de plàstic o alguna llauna. Però, al final, els periodistes parlem d'aquests episodis uns quants dies –segons sigui greu el cas– i retornem a la nostra rutina de cobrir entrenaments, fer cròniques de partits i buscar declaracions a tort i a dret si no hi ha gaire informació.

La violència, física o verbal, comença a casa i està enquistada en les petites accions del nostre dia a dia. Ho he experimentat aquests últims dies veient el Barça a més d'un bar. Recordo, clarament, com un grup de joves que entraven a l'adolescència cantaven eixelebradament dins d'un menjador farcit de gent d'un local de la part alta de Barcelona, sense adonar-se que animar pot ser un art, però també una maledicció per als que volen gaudir de l'espectacle esportiu. Al final, per què els grups d'animació han estat tan importants en la història de l'esport? Per animar, saber animar d'acord en cada moment, amb càntics elaborats per a cada final, també s'ha d'entrenar. Si no, que els ho preguntin als de Sang Culé, els Almogàvers o els Dracs 1991.

Però més d'un es pensa que entaforat amb una samarreta quadribarrada i la bandera lligada al coll es pot posar a cridar com un energumen sense trencar l'aura que es genera entre aquells que practiquen esport i els que els segueixen a les grades. No és això, perquè aquests petits eixelebrats insultaran l'àrbitre sense raó, el rival... però també acabaran entonant crits xenòfobs sense adonar-se'n, simplement perquè els han sentit dels més grans. Això, sota la connivència d'uns pares que, en el cas que vaig presenciar, fins i tot els feien fotografies amb el mòbil.

La violència que es traspua als estadis té un origen molt més familiar, desgraciadament. I, clarament, és responsabilitat de tots que les noves generacions de fans siguin cada dia més cívics però que continuïn animant amb tantes ganes com aquells que n'han fet un complement digne del millor espectacle futbolístic.