Aquests dies, Patrick Klui­vert em venia al cap de manera recur­rent. Quan va arri­bar al Barça, l'any 98, el sor­pre­nia que un club tan gran només lluís una Cham­pi­ons. En sis anys a la casa, va gua­nyar una lliga i prou. Com Van Bronck­horst, el late­ral que va arri­bar cedit de l'Arse­nal i en les pri­me­res decla­ra­ci­ons con­fes­sava que pre­te­nia reco­brar la forma aquí per tor­nar a Lon­dres, com si això fos un ter­cera africà. Recor­dar situ­a­ci­ons que al seu moment dolien, ara gene­ren som­riu­res irònics de jus­ti­fi­cada i feliç auto­com­plaença. Qui els havia de dir, a ells i a nosal­tres, on érem i on som després d'aquests mera­ve­llo­sos anys d'hege­mo­nia, només inter­rom­puda per erra­des pun­tu­als. Avui, només fal­ta­ria, toca gau­dir de la cin­quena Cham­pi­ons i del fet de ser els pri­mers a reva­li­dar el tri­plet. Ha estat una victòria justa. Patida, com cor­res­pon a una final, però si hagues­sin afi­nat la pun­te­ria, s'hau­ria aca­bat molt abans del tan­ca­ment de Ney­mar. Mal­grat que avui reco­ma­nem el carpe diem a fons, és ine­vi­ta­ble mirar enda­vant. Ja en són cinc i arri­bem a una nova fase, la de com­pen­sar pal­marès i superar erra­des pròpies i arbi­tra­ri­e­tats ali­e­nes. La gran notícia: s'està equi­li­brant la balança històrica i el Barça ocupa final­ment el lloc que li per­toca, negat gai­rebé durant mig segle per raons prou diver­ses i cone­gu­des. El Barça ja ha gua­nyat qua­tre de les últi­mes deu Cham­pi­ons, ha rever­tit un balanç nega­tiu i el situa ara en un 5-3 favo­ra­ble en el còmput glo­bal de finals. A sobre, mereix el reco­nei­xe­ment mun­dial pel seu bell estil de joc, per la seva sig­ni­fi­cació simbòlica, que també des­perta mili­ons de com­pli­ci­tats arreu.

D'aquí a qua­tre dies tocarà mirar a l'horitzó per con­ti­nuar el camí amb argu­men­tada ambició. I quan es té el millor juga­dor de la història en ple­ni­tud, encara amb els 28 anys per fer, convé posar-li a dis­po­sició les con­di­ci­ons necessàries per obte­nir, almenys, dues o tres Cham­pi­ons més guiats pel seu lide­ratge d'ara fins que ple­gui. Una mera­ve­llosa gene­ració comença a cedir el relleu, l'equip ha evo­lu­ci­o­nat, els temps van can­vi­ant i Messi con­ti­nua. Per tant, si encara ens que­den dos dits de seny, fem-lo feliç, cui­dem-lo i inflem el pit orgu­llo­sos de tenir-lo entre nosal­tres. D'aquí a un segle, encara serem també cone­guts perquè Messi jugava amb el Barça, evidència indis­so­ci­a­ble d'una gran­desa i un reco­nei­xe­ment que tant ha cos­tat obte­nir. En les hores prèvies, els culers es divi­dien entre els con­fi­ats pel poten­cial de l'equip i els reti­cents, que adver­tien massa eufòria en l'ambi­ent, encara temo­ro­sos dels vells fan­tas­mes emo­ci­o­nals ja superats. No adver­tien que no hau­ria estat cap drama per­dre a Berlín, que el Barça es podia per­me­tre fallar con­tra la Juve, que també juga, perquè ja arri­bava amb la tem­po­rada feta. On s'és vist en el repàs històric: el Barça per­me­tent-se la pos­si­bi­li­tat de sor­tir der­ro­tat d'una final sense espe­rar un dal­ta­baix ni una heca­tombe. Ni final de cicle ni punye­tes. Gau­dim d'aquesta era a fons, pala­de­gem-la sense ador­mir-nos sobre els llo­rers de la glòria: això encara pot con­ti­nuar força temps si es regula la bona gestió direc­tiva del model. Men­tre tin­guem Messi, rai. Un 3-1 que ningú pot dis­cu­tir. Merei­xien la con­fiança dipo­si­tada. El club ha enter­rat vells fata­lis­mes, certs tics. Feli­ci­tem-nos tant per això com pel tri­plet.