LA CONTRACRÒNICA
Els millors competidors del món
Hi havia final. Hi havia un favorit, el Barça, que va acabar guanyant. Però a l'altre bàndol hi havia un competidor descomunal. La Juve va saber ressorgir del pitjor escenari possible, amb el 0-1 en el minut 4. I va fer suar els blaugrana fins a l'última gota. Però per superar l'equip de Luis Enrique fa falta més que competir extraordinàriament. Perquè aquest Barça competeix com el que més. I juga més. I té Messi. I un extraordinari Rakitic. I un golejador com Suárez. I com Neymar. I una defensa colossal. I el cervell d'Iniesta. I el de Xavi. Un equipàs. L'equip que ha donat al club la cinquena copa d'Europa. I el segon triplet. I el que encara promet aquest equip. Un equip per a la història per a una hegemonia històrica.
Tindrem dies per situar el que suposa la victòria a Berlín en la història blaugrana i del futbol. Però el que va passar ahir a l'Estadi Olímpic berlinès va ser un extraordinari partit de futbol entre els dos millors competidors del continent. Del món.
El partit va començar amb l'exposició del que els dos equips saben fer. El primer de manifestar-se va ser el Juventus, que va desplegar una pressió alta per impedir la sortida neta de pilota del Barça. Era la mateixa recepta que l'ha dut a eliminar equips com el Real Madrid i que l'ha portat a la final de Berlín. Sense invents, sense personalitzar el partit, sense plans específics ni marcatges individuals a Messi, més enllà de la màxima atenció del lateral i l'interior de la seva zona, Evra i Pogba, i les ajudes necessàries. Si el Barça superava la pressió, es replegava en un compacte 4-4-2 dins el seu camp. Allegri va confiar en el que el seu equip sap fer bé: no deixar jugar els rivals. I en atac, més que jugar, es tractava de velocitat i xutar.
El Barça també tenia clar el que volia: la pilota. Construir des de darrere, buscar superioritats al mig del camp i proveir de pilotes els tres davanters. El que va passar, però, va ser que en la seva primera exposició va trobar el gol. Després de tres minuts de pressió de la Juve, la pilota va passar pels peus de més de mig equip blaugrana i la jugada es va accelerar quan Messi va fer un canvi de banda cap a Neymar, que va fer la pausa necessària per a l'arribada d'Iniesta, que va preferir assegurar el gol no xutant ell i donar-lo fet a Rakitic. 0-1 en el minut quatre. Ningú s'esperava aquest escenari tan aviat.
Un gol sempre és un gol, i més en una final, però a vegades et condiciona el pla previst. És el que va passar. Tots dos equips van prendre decisions. Van ser més matisos que grans canvis, però es van notar. La Juve no es va llançar a buscar l'empat. Sabia que s'arriscava a deixar espais que el Barça podia aprofitar per sentenciar el partit en menys de mitja hora. Va preferir intentar encaixar el cop i recompondre's de mica en mica. El Barça no va canviar el pla, però sí que el va matisar. Va fer el mateix que havia vingut a fer, però va preferir el control estàtic per sobre de la velocitat i la intenció en la circulació de la pilota. Tot i això, va tenir arribades a l'àrea de Buffon que podien haver acabat en gol. Acomodat en el 0-1, va ser superior a l'equip italià però va deixar de fer-li mal.
Era el que necessitava l'equip d'Allegri, que va subsistir a còpia d'ordre defensiu i de faltes quan amenaçava el desordre. No necessita tenir possessió ni control per trepitjar territori rival, i ho va fer. Del minut 20 al 30 va donar senyals de vida en atac. No va ser res greu, però suficient per capgirar la sensació prematura que la final acabaria en golejada del Barça.
A un ritme segur però més lent del Barça, la Juve també va aconseguir tenir Messi sota control. A l'argentí li va faltar continuïtat en les seves accions. Però era tant per la bona feina dels bianconeri com per la falta de dinamisme dels seus. La primera part es va acabar quan el Barça es començava a adonar que el que li calia era jugar tal com hauria jugat si no hagués marcat en el minut 4. El Barça guanyava, però la Juve havia aconseguit no perdre la final.
I tant que no l'havia perdut. Encara no. La segona part va ser un volcà. Va començar el Barça recuperant el ritme i la intensitat. Encara que fos per combatre la sensació de la Juve de tenir el partit a l'abast. Els torinesos, evidentment, van acceptar el combat. Havien sobreviscut al pitjor escenari possible i no estaven disposats a deixar-se intimidar. De competir en saben una estona. És impossible que cap altre equip del món sigui capaç en aquests moments de fer tantes faltes com la Juve i que no li'n xiulin la meitat i que les sancionades no comportin targeta.
Però la Juve va fer més que faltes. Fent pressió alta al Barça, va aconseguir que Alves es tragués de sobre una pilota de mala manera. Va arribar als peus de Marchisio, que va demostrar la seva classe amb un cop de taló que va deixar el gol a peus de Tévez i Morata.
El Barça ho va passar malament una estona amb l'1-1. Tenia la sensació que havia deixat escapar viu el rival. Però aquest Barça és un equip amb molts recursos. Es va defensar bé, dins l'àrea si calia. I es va llançar a l'aventura. El patiment del Barça després de l'empat va empènyer la Juve a un excés de confiança. Es va voler apropiar del domini tirant-se sobre el Barça, a camp obert. Però és que a camp obert el Barça també és feliç. I letal. Un servei de Ter Stegen, una conducció de Messi i el rebuig de Buffon aprofitat per Suárez van tornar l'avantatge al Barça. Fins al final el partit va ser un combat obert que el Barça no va saber sentenciar fins al gol de Neymar. Ja estava. Dos grans competidors i un guanyador. El Barça ja pot començar a mirar cap a Milà, la seu de la final del 2016. Després de Londres, dues vegades, París, Roma i Berlín, espera una altra gran ciutat europea.