Èxtasi!
el capità del teu equip de l'ànima aixecant
la copa d'Europa és únic
Va ser un privilegi per als nostres jugadors ser a primera línia i defensar l'escut al l'Estadi Olímpic de Berlín. I va ser una fortuna incalculable per a tots els que estimem el Barça que fossin ells. Glòria eterna als nostres campions!
Veure el capità del teu equip de l'ànima aixecant la copa d'Europa és una sensació única. És un instant de felicitat plena i neta. Per als qui vam créixer estimant el Barça, somiant de guanyar una lliga que mai no arribava (dues en trenta anys!) i envejant les aficions del Liverpool, el Forest, l'Hamburg, l'Aston Villa... tot imaginant què devien sentir en guanyar la copa d'Europa, que se'ns feia inabastable, això d'ahir –amb tots els valors afegits que comporta– és l'èxtasi absolut. I excuseu que hi insisteixi, però només la generació dels nostres Dark Ages particulars ho pot valorar en aquesta mesura abstracta de plaer íntim.
Una final amb majúscules
Va ser una gran final. Una final de Champions al cent per cent. Intensa, duríssima, emocionalment molt exigent... Un partit en què van passar moltes coses però que va acabar com havia d'acabar i com havíem pronosticat que acabaria: amb una victòria inapel·lable del que torna a ser el millor equip del món. El golàs de Rakitic (un segona línia) culminant una jugada coral extraordinària, que plasmava l'exquisida harmonia i la tècnica sublim que identifica el nostre segell, va marcar una primera part ben controlada en què Buffon va mantenir viu el seu equip.
En els primers compassos després de la represa, vam poder liquidar el combat, però la pilota no va besar la xarxa i va ser aleshores quan la Juve ens va recordar allò que, en una final, els equips italians sempre tenen recursos ocults i quan menys t'ho esperes es treuen el punyal amagat i te l'enfonsen fins a la fusta del mànec. El gol de l'empat ens va fer mal. Lògic. Va ser una situació crítica. Era el moment de demostrar que nosaltres som el Barça i ells, no. No vam flaquejar. Els recursos abans inexplorats i que Luis Enrique ha sabut aplicar per enriquir el nostre joc van ajudar a fer-hi la resta. El partit estava trencat, amb vies obertes i el rectangle de joc ja convertit en un quadrilàter preparat per a un intercanvi de cops definitiu. Des de fora, no estem acostumats a aquest escenari i l'opinió majoritària era que no ens afavoriria. Però és una sensació falsa. Actualment, amb Messi, Neymar i Suárez (em reitero en el que vaig escriure quan el vam firmar: era el fitxatge que ens havia d'aportar el plus necessari per guanyar aquesta lliga de campions) i els conceptes de contraatac mestrívolament executats, no hi ha rival que, al descobert, se'ns pugui resistir. Cap més trampa de l'atzar ens podia apartar dels llorers de la victòria. “Si jugues contra els més grans, has d'estar atent i no concedir res”, admetia Allegri. El tècnic italià ho va entendre i va acceptar la derrota amb la noble resignació d'un rival digne. Les portes del Walhalla, la residència dels déus wagnerians que acull els més grans herois, només s'obren una vegada. Ja s'han tancat i nosaltres som dins: és la cinquena lliga de campions del nostre palmarès (de les últimes deu disputades n'hem guanyades quatre!) i la que ens acredita com l'únic club de la història del futbol amb dos triplets de màxim rang (Champions, lliga i copa). I ens pensàvem que mai més ho tornaríem a veure. Increïble! I en volen –i en volem– més.
